Thera

Ni Fu Ni Fa

2012-01-24T12:30:00.001+01:00

No deixo de sentir-me enganyada... Quan escolto als polítics, a la tele, a la radio, sé que el que estan dient no és el que estan dient. Quan vaig a comprar al 'super' sé que el que m'estan venent no és el que diuen que m'estan venent,...

Són temps difícils ens ho mirem per on ens ho mirem, tant és així que ni el temps ens hi acompanya.

Ahir al migdia em creia morir de calor, vaig sortir a córrer amb un equip prou lleuger però també prou adequat per a un dia habitual del mes de gener. Encara no portava ni cinc minuts de carrera que ja tenia tanta calor que em vaig veure obligada a continuar pels camins més obacs que trobava (com en ple mes de juliol). Llocs que al migdia encara haurien d'haver estat ben blancs i arrebossats de cristalls de rosada eren fangars humits i espessos que em van deixar uns peus feixucs i pesats. I és que les nits poden ser fredes, però els migdies demanen màniga curta!

I jo que sóc fredaluca de mena i que normalment vaig més abrigada que una monja ara em trobo que hauré de fer un canvi a fons del meu armari, que ja no sabem ni com vestir-nos!

On són aquells hiverns de fred sec i blanc? On són els dies congelats?

Llar

2012-01-20T18:03:00.000+01:00

Anne Julie Aubry

S'acaba la tarda, fosqueja de manera tènue. S'acaba el divendres. Acabem la setmana prou bé, poder dir això no és poca cosa. Conscient que no sabem que ens depara el demà i ara només ens envolten temps difícils.

A fora es fa fosc, però a dins s'està bé. Sort que a dins encara s'està molt bé. Tanquem finestres i tanquem televisors, no escoltem males notícies.

Deixo la feina a fora, massa fosc i massa fred, entro a dins. A dins la llum és bonica, sorolls de rialles, estrenem algun joc. Flaire d'un sopar calent que s'apropa. Conversa entretinguda ben amanida d'una bona companyia.

Bon cap de setmana.

El Prisionero del Cielo

2012-01-18T13:32:00.002+01:00

La meva última lectura ha estat l'última novel·la de Ruiz Zafón. M'encanta, m'agrada llegir-lo i m'agrada com escriu. Les seves novel·les m'apassionen.

Llegir-lo és fer un agradable passeig pels records foscos de la història i també pels racons d'una Barcelona amagada.

Aquesta última novel·la és lleugera, de lectura ràpida, amb els trets gòtics que caracteritzen l'obra de Ruiz Zafón i amb uns tocs d'humor que m'han sorprès i també m'han fet riure.

En aquest relat es descabdellen alguns fils de la densa trama de personatges que apareixen en la saga del Cementiri dels Llibres Oblidats, i això permet anar lligant caps. Tot i que és veritat que cada un dels llibres té prou entitat per llegir.se tot sol.

Recomanable 100%!!

Nit de Reis

2012-01-06T00:27:00.000+01:00

Avui és una de les nits més esperades per tots els nens i nenes, d'aquí a una estona els tres reis passaran per les cases repartint els regals: cuinetes, cotxes, bicicletes, nines, patinets, consoles, trencaclosques, contes, timbals,...

Avui és una de les nits més màgiques, records de dies passats, petjades de camell, aromes de ja fa un temps,...

Que els reis us portin força coses! Un sac ple d'il.lusió i somriures!!!

El Temor d'un home savi (non spoilers)

2012-01-04T16:22:00.000+01:00

Una lectura entretinguda i totalment recomanable, especialment a tot aquell qui ja coneix la primera part de la trilogia: El nom del vent.

Històries fantàstiques plenes d'acció, màgia, música, lluites i romanticisme que omplen unes 1216 pàgines, que s'ambienten en un temps propi de l'edat mitjana.

Per a mi J.R.R.Tolkien sempre serà el mestre, però reconec que en aquesta història els que ens agraden els mons de fantasia trobem tots els ingredients necessaris per passar unes molt bones estones. La lectura aconsegueix ser interessant i fa que poc a poc t'allunyis de la cootidianitat mundana per trobar-te immers enmig d'un paisatge totalment bucòlic, llunya i misteriós.

En aquesta ocasió, Rothfuss no desvetlla cap misteri, simplement són mil pàgines on passen coses, coses prou interessants i que van posant fil a l'agulla. Aquí encara no es descabdella res... Els que esperem la tercera part... En quantes pàgines estarà pensant l'autor? Serà capaç de portar a terme el final més esperat de la Crònica de l'assassí de Reis i la resposta a una pila de preguntes només en unes mil pàgines més? En necessitarà 2000? O serà un èxit de vendes que caldrà esprémer en una quarta edició?

Tot un repte per veure.

De moment, m'ha entretingut i m'ha agradat. Ara, com molts lectors a esperar Les portes de pedra.

Christmas cookies

2011-12-10T22:28:00.001+01:00

Galetes de Nadal per celebrar que ja s'acaba la Puríssima... Aquesta vegada sense ponts ni palanques a casa. Aquí tots a treballar i que no diguin que cal aixecar el país!!
Però, arriba el dissabte i fem un bufet ben dolç. Ben boniques que han quedat... i bones!!!!

Esforç de síntesi

2011-10-19T14:58:00.002+02:00

Estic a punt per fer una petita sortida, escapo del dia a dia, escapolir-me de les meves rutines per encetar una petita aventura, de curta durada, però segurement molt intensa! Les ganes hi són, de fet ja ho tinc tot a punt (bé, dins el meu caparró). Només em falta una cosa, clar que per ser l'última també és prou important... He de fer l'equipatge! Bé, ho diré millor, he de preparar la mínima expressió del que se'n diu equipatge. Per les característiques d'aquest viatge no hi caben ni el pes ni l'embalum... Jo que sempre acabo portant de tot "per si...", ara em trobo havent de decidir què necessito de manera més indispensable, i és obvi que si m'ho pregunto ho necessito tot!!!

Jo que per les vacances sóc capaç de buidar l'armari (de fet sempre aquest posar i treure m'ajuda també a anar renovant,...) Ara sóc davant d'un gran dilema que m'imvalida i cada vegada que penso que vaig a fer la meva mini-mini maleta no faig res, ho deixo per més tard!!! Si segueixo així, ja ho veig, per falta de temps m'emportaré la muda posada i poca cosa més!

Us ha passat mai? I és que he de triar entre l'espuma pel cabell o un llibre, un parell de sabates o una peça d'abric... Que difícil! Això em sona a la feliç pregunta: Quines tres coses t'emportaries a una illa deserta? Jo sempre he pensat que només me n'emportaria una, el Corte Inglés!

Jo d'això en dic fer un esforç de síntesi... I és ben bé que una cosa tan senzilla pugui acabar essent tan difícil, i és que ara ens hem acostumat a tantes coses que ens són indispensables! És tot un exercici de vida!

Vicks Inhalador?

2011-10-07T17:09:00.000+02:00

Matins i vespres fresquets, migdies a 32 graus i ja el tenim aquí, temps de refredats, nas congestionat... Tornem a la dependència dels omnipresents Kleenex i l'inhalador al qual crec que m'he enganxat!
Crea addicció, dependència,...??
Ui, quin mal rotllo! Però, no puc evitar posar-lo al nas i fer-hi una bona inspiració, llarga i profunda, lenta fins a omplir-me els pulmons d'alcanfor i mentol... I a respirar com si fos als boscos de Suïssa!!

Algú té alguna experiència fosca vers tan fabulós enginy? O tan sols són moments mentolats? Què en diuen les vostres narius?

Temps de relax

2011-07-23T07:49:00.000+02:00

La il·lustració és de Kris Di Giacomo

Com cada estiu surto uns dies de la meva rutina habitual, és hora de descansar, de passejar, de veure les coses des d'una perspectiva diferent, que de tant en tant és necessari.

Dies de disfrutar dels meus sense horaris, ni presses, ni obligacions,...

I altres distraccions que també ajuden a carregar les piles!

Bon estiu a tot@s i bones lectures!!

Murakami. Córrer.

2011-07-19T15:28:00.002+02:00

En aquesta entrada ben bé puc dir que “postejo” sobre els dos plaers als quals m'he entregat aquest estiu. Són dos plaers perquè per a mi llegir sempre ha estat un acte que m’aporta plaer i benestar, i aquest estiu el dedico, mica en mica, a descobrir l’obra d’aquest autor: Murakami, desconegut per a mi fins ara. Bé, no desconegut del tot, n’havia sentit a parlar, però no n’havia llegit mai res. I córrer sempre ha estat una passió, és una bona manera de trobar-me a mi mateixa i fer alguna cosa per sentir-me millor. Córrer és una activitat que m’aporta una dosi de llibertat extraordinària, com que corro sola i per on vull i quan vull, no he d’estar mai pensant en horaris, ni tarifes ni amb un gran equipament. El meu equipament és un bon calçat, unes malles i poca cosa més.

Fa uns mesos que pensava..., com m’ho faré a l’estiu, com m’hi trobaré corrent amb la calor... Ostres, aquest juliol s’està portant de fàbula! Si ara la meva angoixa diària és si hi haurà tempesta o si em permetrà sortir...

“De què parlo quan parlo de córrer” m’ha agradat moltíssim, el recomanaria a tots els lectors que corren i a tots els que corren a qui els agrada llegir. És una història que a través de les vivències de l’autor convida a la reflexió i sincerament opino que no et deixa indiferent. Realment, molt ben trobat. El llibre fa una paral·lelisme entre el que significa per a ell córrer i el fet d’escriure novel·les. Aquest regust d’experiència i de narració autobiogràfica em va atrapar des de la primera pàgina.

Córrer

2011-07-14T16:25:00.000+02:00

Comença a córrer amb cert impuls, una passa rere l’altra, a trot suau. Mica en mica va assolint un ritme adequat, confortable. De seguida enceta l’asfalt tou, escalfat pel sol de juliol. Sempre li ha agradat córrer damunt l’asfalt, just per aquest motiu és usual que una bona part del recorregut sigui trepitjant sòl ferm. Aquesta superfície llisa i monòtona és també una superfície sense sorpreses, sense entrebancs aparents. Tal i com desitjaria que fos el seu dia a dia, un desenllaç de rutines tranquil•les.

L’asfalt a l’estiu pot ser molt desagradable, al mig dia deixa anar un baf infernal, desprèn una sentor que pot arribar a ser insuportable, però aquest terra tòrrid a mesura que s’acosta el cap vespre sofreix una davallada pel que fa als graus cèlsius i es manté en una temperatura adequada per una corredora necessitada de certa dosi d’escalf, sobretot al començament de la carrera.

Vint minuts trotant damunt d’aquesta pista amb regust químic són suficients, vint minuts preparatoris abans d’endinsar-se al bosc. Canvi de decorat, pocs metres d’impacte verd que trenquen la monotonia gris. Comencen els sotracs, terreny gredós d’on despunten tosques roques de puntes afilades i sempre perilloses. Del marró i amb una alçada considerable els arbres fan arrels imponents, gruixudes venes emergeixen de la terra i estiren els seus dits cap al mig del sinuós camí. Sots i pujants abruptes que enforteixen els glúcids.

Alça la vista i com un miratge d’enmig de les fulles, trobant els forats que mal tapa aquest sostre verdós cauen els últims rajos de sol, poc a poc es desprèn la tarda i el sota-bosc s’enfosqueix. Un silenci absolut ho inunda tot, només l’esquerda el safareig constant dels ocells que tornen al niu i el fregadís dels arbustos en ser tocats per petites bestioles. El terra tou i humit, d’humus i torba del fullam de la passada tardor, s’estén pel davant com una inacabable catifa; la voreja una paret seca de roques negres guarnides encara amb una frondosa capa de molsa. Aquarel•la de verds, grisos i marrons. Atmosfera humida que es torna opaca per l’última llum d’un sol esmorteït. Córrer i travessar aquest paratges és gairebé una experiència mística.

Cinquanta minuts de rodatge la porten cap a un camí rural, torna cap a la civilització, instants abans es gira, sent un fort soroll que ve de les matarrades del costat. No li agraden les sorpreses ni els imprevistos, però qui pot controlar al jove cérvol que corrent li passa pel davant!

Segueix al trot tot desconcertada. Direcció: la civilització. Objectiu: la realitat. Última esprintada del tot necessària per fer una immersió a l’àmbit quotidià. Ultimes passes per reomplir de nou el buit cerebral.

Una hora i quart, es troba sota la dutxa, ritual necessari per fer neteja, deixar que tota mena de toxines expirades s’escolin pel clavegueram... A l’espera que l’últim doll d’aigua gèlida la retorni conscientment a casa: ‘Què menjarem avui per sopar?’

Murakami a la platja

2011-07-08T11:19:00.001+02:00

De tant en tant em passo per la meva llibreria de confiança, entro, miro, remeno i deixo que un o altre títol em suggereixi, m’inundi de bones sensacions, em sorprengui... De vegades passa això i de vegades simplement no tinc un bon dia i torno a sortir amb certa indiferència.

L’altre dia va ser un dia d’aquests poc esplèndids, estava ensopida i insípida i anava mirant el que hi havia en el taulell de novetats, les meves mans fullejaven 1Q84. La novel•la que llargament han estat esperant algunes de les meves amigues, me n’havien parlat força bé. Vinga va, me’l quedo... Just quan anava a pagar la llibretera em mira i em diu: ‘t’agrada Murakami?’, ‘No ho sé, no n’he llegit res’. Em va aconsellar de fer una ullada a altres títols de l’autor abans d’iniciar la trilogia, suposo que això és el que fa un llibreter de confiança, d’entre un munt vaig quedar-me amb una edició de butxaca, ideal per la platja i la piscina, de El meu amor Sputnik.

En mig de mil granets de sorra fina, he descobert una novel•la que ens conta una història bonica, escrita sempre en primera persona, el protagonista, un mestre jove que ens narra una intensa història d’amor i de relació amb una amiga, ens narra també la història d’amor de la seva amiga amb el seu amor. Una història del ser i no ser, de l’estar i no estar, d’estimar i no estimar,... Un viatge, una illa grega, solitud, ...

Està considerada com una història d’intriga eròtica, bé té certes pinzellades d’intriga, més que eròtica potser jo en diria descripcions poètiques,... És bonica i potser fins i tot sorprenent.

Us deixo, me’n vaig a encetar Tokio Blues... Ja veieu que acabo de manera amenaçadora, ara m’aniré endinsant en un estil narratiu japonès que vull conèixer. Noves impressions en un proper post!

El quadern de Noah

2011-06-18T16:29:00.000+02:00

Un relat commovedor sobre l’amor en el seu estat més pur.

Avui ha estat un dia gris, un dia ensopit i un dia en que sento que no he fet gaire res de bo.

Des fet, des que m’he llevat que només tenia ganes d’una cosa, de llegir, de deixar-me portar per una història senzilla. Només llegir i sentir i no pensar massa.

Potser per això penso que la meva elecció ha estat del tot encertada, El quadern de Noah és un relat molt tendre, vital, pur. Parla de l’amor i del pas del temps.

És bonic i totalment recomanable.

Horticultura

2011-06-16T14:53:00.001+02:00

El meu "hort urbà" en terres de pagès!!!! Contradiccions de la vida mateixa (hi estem tan acostumats)... però, no em direu que no faci goig!!!!

Tot va començar amb els 'carbassons' de la meva bona amiga i els problemes amb els afamats cargols,... I després han seguit potser les meves 'ganes' de dedicar-me a "altres" coses...

No faltarà un post dedicat a les meves tomates!!!!

Una imatge val més que mil paraules

2011-06-02T15:06:00.000+02:00

La familia ilustrada

2011-05-20T16:06:00.001+02:00

Acaba de passar per les meves mans aquesta petita joia, ha estat la meva última lectura i la vull compartir amb vosaltres. M'ha agradat.

És un llibre de lectura molt fàcil, amè i amb un exquisit sentit de l'humor.

El tema central és la criança dels nostres fills i està dins la línia habitual a la que ens té acostumats la seva autora (això suposant que la conegueu). Des d'un punt de vista natural i des de la mirada del nen incideix en les diferents etapes, des de la gestació fins a l'adolescència. Per tant, no us espereu una tesi doctoral, més aviat un vol d'ocell per sobre un munt de vivències el més quotidianes possibles i que s'atura de tant en tant er revel·lar petites intimitats.

D'entrada el que més m'ha sorprès de mi mateixa és llegir una lectura acompanyada d'unes càlides il·lustracions que busquen complicitat, això encara fa que sigui més àgil i agradable, reconec que també m'han fet riure.

Us el recomano, sobretot als qui cada dia lluiteu per a mantenir-vos a "flot" entre el treball, la família, l'escola i les petites escapades de supervivència!!!!

És una lectura per a disfrutar i compartir. Riure's d'un mateix també és sà!!!

COR DE MOLSA

2011-05-10T12:24:00.000+02:00

Plovia, plovia molt i molt fort.

El soroll de la forta gotallada el va despertar, d’una revolada es va acostar fins a l’entrada del seu amagatall. Com sempre passava, el bosc espesseiria de pressa. Les fulles tendres d’un verd clar que ara regalimaven xopes aviat l’amagarien. En Molset s’ho mirava des de dins protegit pels espessos arítjols, tot apartant lleugerament la bardissa. Vivia des de sempre a la vauma del bac, al bell mig del bosc, al peu de la muntanya, al costat d’una fangosa torrentera. Allà, ben endins, al fons de tot, resguardat per l’espessa foscor hi tenia el seu jaç.

Només sortia una estona cada dia, just per estirar les extremitats i menjar, sempre cap al tard, quan el sol gairebé es ponia. Gratava la terra, burjava amb els seus dits maldestres dins les soques velles, s’alimentava de les arrels més tendres i dels petits cucs i insectes que trobava. Plovia molt i com cada tarda estava content, el bon temps arribava i amb ell els camps conreats li oferirien uns àpats més fàcils i més gustosos, però havia de ser discret, molt hàbil, esgarrapar ara aquí, demà allà,... tal i com sempre li havia ensenyat la mare.

Es mirava com queia la pluja, gota a gota el terra quedava xop, ple de basses que estovaven el fangar. El preludi del bosc fèrtil. Notava gola avall un dolç desig de menjar gerds, aranyons i cireres, però havia d’estar atent, s’havia d’anticipar a gaigs i estornells. Sempre li calia ser prudent, ningú havia de veure mai el cor de molsa.

Encara plovia, encara estava tan content! Amb les seves grapes va ofegar un udol gutural ple de joia. El bosc amb la seva verda ufana el protegiria. Aviat s’allunyaria una mica més enllà, baixaria fins al rierol, potser seria capaç de caçar algun cranc de riu, ara sí que se’l cruspiria! Sense deixar cap rastre, cap petjada,... Si feia tal i com la mare li havia mostrat el confondrien amb un senglar o un teixó. Havia de ser llest!

El Molset era bo, no s’enfadava mai. Quan un senglar penetrava de nit als camps de blat de moro, ell girava cua i no competia mai amb talps ni talpons per veure qui endrapava primer les verdures més tendres dels horts. Però, era molt, molt lleig, feia de molt mal veure, caminava de quatre grapes tot i que també sabia posar-se dret. Era pelut i sempre brutejava, però com que no el veia mai ningú això no tenia cap mena d’importància.

Ara ja feia massa que estava tan sol, sort que amb l’arribada de les pluges i dels dies més llargs tornaria a gaudir de la companyia dels ocells, xivarri i cantarelles que omplien el bosc, les bèsties més petites sortirien de nou dels seus caus,... I és que el cor de molsa no estava fet només per la foscor, li agradava espiar una mica, només una mica,... Perquè tal i com ho havia après de la mare, millor estar sempre alerta, havia de ser invisible, si era massa imprudent els camperols atemorits li posarien problemes. Millor seguir essent una bèstia solitària i nocturna, com sempre.

Equilibri natural versus ecologia d'estar per casa

2011-05-03T13:42:00.000+02:00

Com que aquesta setmana ens ha regalat poques tardes assolellades, una mica que ha gosat espiar el sol entre els núvols grassos l’hem aprofitat per sortir a passejar. Quan passeges tranquil•lament, sense presses i sense un objectiu clar t’adones com és la vida que t’envolta, t’adones en quin món vius, com de net o de brut n’és el terra, com d’agradable és una tarda sense sentit,...

I passant pels horts ens vam trobar amb una veïna, una ocasional de la horticultura que inspeccionava l’acabat d’estrenar hort de la seva filla, estava immersa en els seus pensaments mentre arrencava males herbes amb les mans, i és que com en tot hort ecològic no hi ha d’entrar cap mena d’herbicida. En veure’ns s’exclamà i es va apressar a comentar-nos un fet concret i corrent en el món hortolà. Just la setmana passada sa filla va comprar una dotzena de plantes de carbassó i les va cultivar tal i com s’aconsella en tot bon manual d’horticultura moderna, amb la separació adequada, ben regades i amb una terra ben provista amb l’adob biològic necessari per donar els millors fruits. Estava desesperada la dona. I nosaltres, per més que ens hi esforçàvem no podíem veure cap resta de les carbassoneres que ens volia mostrar, ni rastre,... eps! Un petit bocí gosava espiar entre la terra poc remenada. Els cargols! Els cargols se les havien cruspit totes! Maleïts cargols!! Amb tants com n’hi ha per la zona i amb tantes pluges, per aquí són una vertadera plaga... Un avi experimentat que s’ho mirava de lluny ens va donar una lliçó magistral: “si voleu menjar carbassons haureu de matar els cargols, sinó hi poseu verí, que no farà cap mal a la planta, seran ells qui es menjaran les carbassoneres”.

I jo em pregunto si és això un exemple d’equilibri natural, de fet els éssers vius compartim els diferents recursos de la terra. Davant aquesta realitat, l’equilibri natural o l’estabilitat de la natura es deu referir a les relacions dels diferents éssers amb el medi que compartim. Qui guanya? El primer combat els cargols. I el segon? Què ha de fer la desesperada veïna, passar dels manaments ecològics i posar verí o comprar més planter i veure si aconsegueix sobreviure alguna planta, tot pregant perquè que no aparegui cap nova plaga?

Vam tornar cap a casa aviat, què sopariem, potser una bona amanida?

DÉU NOS EN GUARD DELS SIMIOTS!

2011-04-29T21:35:00.002+02:00

Ben aviat vaig aprendre a protegir-me, de nits podia ser més vulnerable. M’estirava al llit sempre mirant cap a la finestra, d’esquena a la paret. Esperava la son emparada pel cant de les òlibes, un ‘xsxsxxxtt...’ sord que em confortava i em feia companyia cada nit. El castell fosc n’era refugi, aus enormes que hi feien niu fins que va arribar el turisme amb les seves llums brillants i aclaparadores. Somnis que em bressolaven amb els sorolls d’aquests caçadors nocturns.

I és que els infants del poble coneixíem molt bé la història dels Simiots. Els Simiots, uns peluts feréstecs que pertanyen al món de la llegenda, del mite, de la fantasia?

Es veu que a principis del segle XV, els termes de Batet, Begudà i Santa Pau eren envaïts per uns animals molt estranys i peluts, de la mida d’un gos gran.

Aquestes bèsties sortien de nit, vivien als boscos, s’enfilaven als arbres, esvalotaven el bestiar i plantaven cara a l’esporuguit pastor que els guardava. Hi ha qui diu que fins i tot eren capaços d’apropar-se a les masies, atacar els infants i devorar-los.

La Garrotxa no era l’única comarca afectada per aquesta terrible plaga, es veu que des de feia segles que els comarques del Vallespir i del Rosselló també n’eren víctimes. Va ser l’abat del monestir d’Arles qui va trobar la solució a tal terrorífic problema, va anar a Roma i va tornar amb les relíquies de Sant Abdó i Sant Senén, tan bon punt va arribar amb aquestes restes que els Simiots van desaparèixer com per art de màgia de les terres del nord.

En assabentar-se d’aquest miracle, els pagesos garrotxins van veure-ho clar, la solució al seu problema devia anar per aquí. I va ser quan desesperats i atemorits decidiren aixecar la petita capella dedicada als dos sants, coneguts per aquí com a Sant Nin i Sant Non. I va ser cura feta. Dels Simiots no se’n trobà mai més rastre.

Tot i així, i per si de cas, molts érem els petits que no volíem peluts dins el llit per dormir, no fos cas que quedés algun Simiot despistat i se’ns cruspís!

Bona nit.

Elogi a la mediocritat?

2011-04-29T00:02:00.006+02:00

Ens trobem en temps difícils i d’alta competitivitat, i no es per menys, un s’ha de guanyar les garrofes i ha de demostrar que val, que és millor que el company, l’ha de trepitjar, li ha de pujar al damunt, l’ha d’ensorrar. Vivim temps agressius, m’atreviria a dir ferotges. Però, no ens oblidem del tracte abusiu.

Hi ha qui per guanyar-se la confiança i el prestigi fa us del diccionari, de tan en tan només, tampoc cal abusar. Li sembla que incloure en el vocabulari d’un mateix mots altament efectius com mediocritat, igualitarisme, ignorància,... mots que lliguen bé amb gris, opac, segon, mitjà,... el fa més interessant, més exigent.

Mots que defineixen hom com una persona avorrida, de mala qualitat, que no té la capacitat per l’activitat que realitza.

Pensaments d’aquesta mena són confusos. Que tothom sigui igual davant la llei, no vol dir que tothom sigui igual amb tot. I més pitjor encara, que qui excel•leixi o sigui diferent hagi de ser marginat perquè no sigui el moment adequat. Potser ara no toca? I és que si un gosa aixecar el cap, igualment li tallaran... És la política dels mediocres, dels ressentits.

El que cal tenir clar és que no tothom té els mateixos dons, ni tampoc la mateixa sort.

Sort? He fet servir la paraula sort?

ULLALS

2011-04-28T08:39:00.000+02:00

Salvador Macip i Sebastià Roig

Sense spoilers, sense desvetllar res,... Podeu llegir tranquils!!

Una història jove, fresca. Una història interessant des de la primera pàgina. De lectura ràpida i entretinguda. Un tempo trepidant, en una atmosfera peculiar i diguem-ho tot, un ambient feréstec (sort que ha estat inspirada en boscos empordanesos, que si no...).

De veritat que m’ha sorprès i m’ha agradat. Jo l’he regalat aquest Sant Jordi i la veritat és que la seguiré recomanant sobretot al meu entorn més jove.

No ha estat el típic llibre de vampirs que m’esperava, i creieu-me, això ha estat el millor!

Tot creixent...

2011-04-27T21:32:00.000+02:00

De petita sempre em quedava encantada mirant els dibuixos animats, de petita vaig ser una incondicional de ‘la abeja Maya’... I els tips de plorar que em vaig fer en un episodi en concret, quan la mama cargol es desfeia dels seus fillets, els deia adéu, havien de seguir endavant ells solets, era llei de vida. ‘Quina mama tan cruel’ pensava jo tot mirant els petits cargols que marxaven tot dient ‘adéu mama’...

I és que els fillets creixen i es fan grans, les nenes triguem uns anys a descobrir-ho, de petites ens pensem que els tindrem sempre enganxats a les nostres faldilles, ens pensem que no serem cruels com la mama cargol, però mica en mica descobrim que sí que ho seríem si els volguéssim retenir, els fills han de mirar endavant, han d’encetar el seu propi camí, han de caure i tornar-se a aixecar, ho han de fer sols, han d’aprendre, han de ser autònoms, han de ser valents,... I a la mama una postal de tant en tant, només per fer-li saber que estan molt bé!

Sí, els fills també es fan grans!

Al mal temps bona cara

2011-04-26T13:35:00.001+02:00

Avui m’he llevat i m’he dit a mi mateixa: “Al mal temps bona cara!” .

I no em refereixo precisament a la meteorologia, tot i que quan m’he llevat el dia era massa fresc i massa humit pel meu gust...

Avui em refereixo a la crisis, a l’estat de crisis que pateix el meu atrotinat bitlleter!

Vull ser positiva, torno a la feina després d’uns dies de descans i no tothom ho pot dir! Per tant, avui també em sento afortunada ( i toco fusta!), tot i que la meva fortuna des de fa uns mesos està un pèl congelada... Esperem que torni l’estiu i les temperatures cap amunt! (i ara parlo en el sentit econòmic més estricte, tampoc meteorològic).

Li vull donar la volta doncs a aquests dies tan negatius i segur que si m’hi poso puc trobar algun efecte positiu a la meva ‘nova’ situació.

Tot i que l’estat de crisi actual, com tots sabem, ha estat directament provocat pels bancs i l’estat financer. El nostre estat de benestar s'està anant a fer punyetes i amb ell, la sanitat, l'educació, la cultura i moltes coses més. I no perquè nosaltres hàgim estirat més el braç que la màniga, com ens volen fer creure,...
I què hi puc fer jo per millorar, per posar el meu granet de sorra,...
Torno doncs, als efectes positius i de seguida me’n venen uns quants a la ment. Poso èmfasi només en dos de molt quotidians i que ja em fan reflexionar:

• Consumir menys, d’una manera més racional i menys compulsiva (pensar abans de comprar). Tot un aprenentatge, però a la vegada tot un gran plaer el fet de descobrir que podem viure sense caure en un consumisme absurd i al cap de vall esgotador.

• Tornar als vell hàbits i no llençar res fins esgotar del tot el producte, tenir cura del que ja tinc. Perquè en tenim moltes de coses oblidades i que han estat substituïdes per altres de noves que tampoc hem acabat de fer servir. Redescobrir la sensació d’acabar el xampú del tot, escurant-lo amb l’ajut d’una mica d’aigua tèbia. No tirant l’ampolla mig plena quan ja la veiem mig buida... desitjant només d’estrenar el que vam veure ahir nit a la publicitat.

Segur que només rellegint aquestes ratlles i aplicant-me quatre nous hàbits més el meu bitlleter es pot refer altra vegada i amb molt poc esforç!

Dinosaures

2011-04-24T23:06:00.000+02:00

Buscant una alternativa al solet de primavera, al bon temps, recordant aquelles llunyanes tardes assolellades, hem trobat una alternativa a sopluig.
Una aventura en el temps. Emoció pels més petits.
Feu-me cas, si la teniu a prop o us passa per casa. Val la pena.

Història d'una bogeria

2011-04-23T00:02:00.021+02:00

La Fageda. Història d'una bogeria

Aquest és el meu regal virtual en la diada de Sant Jordi: un llibre, una història,...

Aquest regal li faig al Gabriel de Nàufragiobrer.

No es tracta d'una gran obra literària, per tant, no és cap nº1 en cap llista. No és novel·la, no és poesia,... És un fragment de la vida mateixa, un trosset del dia a dia de moltes persones que va començar fa més de 25 anys, un trosset de vides plenes de sentit, històries humanes d’un grapat de treballadors que amb el seu granet de sorra construeixen dia a dia tot un projecte, lligats a un entorn pròxim, lligats a la seva terra.

Avui, aquest és el meu regal, un recull de tendresa. És un llibre bonic, de fàcil lectura, que explica coses boniques, vivències,...

Perquè cada dia és més difícil saber qui som, què hi fem aquí. Perquè no hem de deixar que la vida sigui quelcom que simplement passi...

"El sentit de la meva vida és acompanyar a qui, com a peregrins, busquen fatigosament el sentit de les seves vides, o afronten el sofriment d’una vida per a ells sense sentit."

Viktor E. Frankl

Bon Sant Jordi.

A few hours before... una pista & poca cosa més!

2011-04-22T11:08:00.000+02:00

I jo que sóc despistada de mena, ara, tot just unes horetes abans, m'adono que el "meu" blogaire no deu pas ni sospitar qui serà la seva "regaladora", de fet ell no s'hi vol pas trencar el cap en saber-ho i jo que no m'hi poso a marejar la perdiu i que no hi ha manera que li deixi cap pista al seu blog... Ja som dos!!

De tota manera dir-vos que té una bitàcora desconeguda per a mi, però molt interessant, tot un mestre de les paraules i un apassionat de les lletres. Tot un repte per a mi!!

Bé, me'n torno com una formigueta obrera a navegar en un mar de lletres, espero no naufragar!!

Deliri rosa

2011-04-22T00:24:00.001+02:00

Aquest matí quan he entrat a la floristeria només tenia una intenció, era simple, comprar un detall floral (una flor ben bonica per regalar a una amigueta molt especial). He mirat entre els brots més tendres i entre molts colors m’he decidit per unes roses boniques, unes poncelles molt petites d’un vermell diferent, agafo el test i em dirigeixo a la caixa, només vull pagar-lo, per sort ja venia amb un embolcall tot elegant. Entrar, triar i pagar.

El paio es devia avorrir o pateix alguna mena d’incontinència verbal amb una bona dosi de deliris de grandesa. Com m’ha atabalat! Que si Sant Jordi, que si les previsions de pluja, que si aquest any és un mal dia, que si ell ja sap quina és la fórmula, el seu consell és fer balanç dels últims dos any i segons el resultat preveure una venda del 30%. I que si ja ho diu cada any als holandesos, que si la fira d’Amsterdam, que si les roses grogues i vermelles, que si la senyera, que si els colors del Barça, que si la gelatina i el ciri que va comprar aquella vegada a la plaça d’Espanya de Roma, que la seva dona no ho entenia, que si l’èxit de les roses i la gelatina, que si la nit d’Hotel de regal, que si cal ser original, que si ja comencen a caure quatre gotes, que quins dies tan magres, que Santa Montserrat,...!!!!!!!!

Quan anava a obrir el moneder, he deixat el test a sobre el mostrador molt educadament i abans de sortir corrents: ostres que he de marxar, que se’m fa tard, que de seguida torno, bon dia tingui. Cames ajudeu-me! Qui em demanava a mi avui anar a comprar una flor...

Colors de bon temps!

2011-04-12T21:44:00.000+02:00

Sant Jordi arriba!

2011-04-05T14:55:00.000+02:00

Aquest és el meu cavaller invisible?

Ja ho canta el Veí de dalt!!

Olor de primavera...

SANT JORDI ARRIBA
COM UN CAVALLER
AMB LA SEVA LLANÇA
TRAVESSA EL CARRER

JA VEU LA PRINCESA
QUE EL DRAC VOL MENJAR
SI NO ES DÓNA PRESSA
ELLA MORIRÀ!!!!

LI CLAVA UNA LLANÇA
CAU ESCALEBRAT
LA POBRE PRINCESA!

VISCA! S’HA SALVAT!

Ui!!! Que se'n va a buscar una rosa...

LA ROSA CREIXIA
SANT JORDI L’HA AGAFAT
I A LA PRINCESA
JO LI HE REGALAT!

de flors i conills!

2011-03-15T22:27:00.000+01:00

Som enmig d’uns dies negres i difícils, massa sovint esfereïdors. Per tot arreu on miro veig, sento o llegeixo notícies esperpèntiques, que costen d’assimilar...

Miro enrere i em veig de petita llegint contes amb mil il·lustracions del flors i de conills, dies innocents quan la vida es veu encara de color de rosa...

Esclats senzills

2011-03-11T09:00:00.003+01:00

La bellesa en els detalls més simples.

Esclats senzills.

Sovint, la vida també pot ser bonica.

Footing

2011-03-10T09:00:00.002+01:00

Dia trist, insípid. Dia de feina avorrida. A fora plou, cel gris, bosc emboirat,...
A dins la tassa hi trobo una infusió tèbia i poc reconfortant.
Dia gris, avorrit. Dia de feina insípida. A fora encara plou, cel emboirat, bosc trist,...
a dins la tassa encara hi ha les restes d'una infusió freda i gens recomfortant.
Conduir, obligacions, monotonia opaca,...
Es fa tard, s'acaba el dia. Arribo a casa. La tarda encara és llarga, restes de llum grisa.
Em poso les malles de córrer i una sudadera, em faig una cua. Surto al trot. Una bona pujada que em faria tornar enrere... Aviat la llibertat. Enmig del bosc. Solitud. Silenci. Pedres i bassals. Suor. Aire fred que em glaça la cara i em refreda els pulmons. Encara roineja, poc. Fulles plenes de gotes a vessar que em renten la cara. Pau. Benestar. Cansament. Només sento el toc toc del meu cor, batecs llunyans que sonen a les orelles. Fred al pit. Fang als peus.
Com m'agrada córrer sobre un terra mullat! Moments agradables que s'emporten les cabòries lluny, ben lluny. Al cap no hi ha res. No puc pensar. Només trotar.
Torno. Aviat arribo a casa. M'espera una dutxa d'aigua calenta, bullent. Una abraçada de bones sensacions. Una carregada de piles bestial!

Black Swan

2011-03-09T09:00:00.002+01:00

Us puc dir que em va agradar moltíssim, des de la primera imatge aquesta pel·lícula ens apropa amb gran bellesa al món del ballet clàssic.

Però, de sobte et trobes davant d’un munt de sensacions fosques... hi ha crítics que parlen de pel·lícula malaltissa, morbosa, dura,... Sí, hi estic d’acord, és un remolí de sensacions tan fascinants que et porten a un estat gairebé hipnòtic. Els meus ulls no podien deixar de mirar la pantalla.

El que més em va tocar va ser l’aspecte intimista, la relació mare filla, la projecció de tanta frustració

acumulada.

Em va fascinar el tracte de l’esquizofrènia, les al·lucinacions tant visuals com auditives. Genial.

Un adjectiu, fascinant. Totalment recomanable.

Interiors

2011-03-08T09:00:00.010+01:00

He mirat dins, ben endins, cap el meu interior i mireu què hi he trobat! És el que hi he vist.
I... m'agrada!!!!

Nous despertars

2011-03-07T09:00:00.007+01:00

És hora de despertar!! És hora de treure la pols a les paraules. És hora de fer un, dos, tres retocs. És hora de deixar enrere aquest ritme somort. Cadència, és hora d’encetar una nova cadència. Ritme, tempo i cadència per a una nova successió de posts! És hora de sentir de nou els batecs d’aquest espai tan singular, aquesta meva altra realitat!

És hora de pensar en nous continguts. És hora de provar. És hora d’experimentar i veure què passa. És hora d’observar el ritme i la cadència dels comentaris de vosaltres, els meus lectors. Aquests estan directament relacionats amb els continguts. És hora d’estrenar noves temàtiques, noves emocions!

És hora d’encetar nous projectes, noves vibracions. Sense forçar la cadència habitual a la que us tenia acostumats, només una certa dosi de petits grans canvis. És hora d’assolir un ritme harmònic!

Límits

2011-03-06T22:34:00.003+01:00

Explorar el nostre interior és una cosa que no solem fer.

Massa sovint fa por quedar-se sol, en silenci mirant cap a dins. Què hi veurem? Ens agradarà el que sentim, el que observem?

Mirar-nos amb els ulls d’un simple espectador, sense jutjar, sense jutjar-nos a nosaltres mateixos. Només veure.

Límits. Explorar quins són els nostres propis límits. En tenim? Potser en tenim massa. Potser hem traçat un cercle massa petit sense adonar-nos i ara no en podem sortir. Ens omplim la vida de tasques, d’obligacions, de deures,... Tot d’obstacles que creixen cap a munt a munt i que és massa difícil saltar.

I preocupats en posar límits als demés ens pensem que nosaltres som lliures.

Les meves petites coses

2011-01-11T15:35:00.007+01:00

M’agrada cada dia llevar-me a la mateixa hora, poc a poc sortir del llit i mirar per la finestra, no veure res, sentir fred a la cara. M’agrada el silenci del carrer quan encara és de nit, passejar amb la meva gossa, trepitjar un terra de diamant, obscur i brillant a l’hora, un terra que sua espurnes de la nit passada.

M’agrada caminar sola, sota la farola de llum esgrogueït i mirar-me els salts de la Duna trepitjant les fulles seques que resten de la última ventada. Esclats d’un fregadís solitari, fosc, gastat...

M’agrada mirar cap amunt i veure de nou un dia que es desperta, un horitzó lilós i gris que vol fer-se lloc.

M’agrada tornar a casa i encetar el dia. Un cafè sol, amarg. Una dutxa. Rialles i corredisses pels passadissos de casa, pujar i baixar escales, galetes, pinta i colònia, maletes a l’esquena i cap al cotxe. Nens a classe, puntuals. Conduir, sempre el mateix paisatge, geologia volcànica que m’enamora. Colors de foc i fum a través d’un bosc encantat que viu cada dia diferent. I una cadira que m’espera, un pc i el meu cafè sol, amarg.

M’agrada que cada dia sigui així...

Relatexpress de Nadal

2010-12-21T21:43:00.000+01:00

Tot estava en silenci, els flocs anaven caient poc a poc. A fora ja era fosc feia estona, des de la finestra es veia llum a l'església, la missa del gall ja havia començat.
A dins, la velleta avançava per la sala ajudada pel seu bastó, poc a poc es va atançar a la llar, com cada vespre es va posar a remenar el foc, no ho podia evitar, tot un tràfec d'estelles amunt, brases cap aquí, encenalls cap allà,... Va espolsar-se el davantal i va asseure's a l'escon. En Dimoni, d'un salt se li va enfilar a la falda, ajagut agraïa amb el seu run run les carícies de la seva mestressa,... Un espetec! I en Dimoni va saltar de nou, saltirons juganers amb un tros de sutge que havia esquitxat el terra, amb aquella alegria que l'envoltava,... Mentre, uns ulls vidriosos se'l miraven.
A fora encara nevava, demà despertaria Nadal.

Bones Festes a Tots!!!!!!

Dies seiD

2010-12-08T17:42:00.000+01:00

Fa dies que penso en actualitzar, tinc la certera sensació que tinc aquest espai ben abandonat, una mica deixat i em cal actualitzar-lo, treure-li "brillu". I què millor en aquestes dates d'argent i plata!

Dates doloroses que massa sovint envernissem amb hipocresies i llumetes de colors.

Ara s’apropen dies de teatre, dies aparentment feliços, quan comencem a veure’ns immersos en una mar d’actes superflus, sopars de feina que pretenen posar en comunió persones que no es poden veure la resta de l’any, jocs de l’amic invisible que enganyen les sensibilitats més fines, dinars de família on només s’arrebossen somriures virtuals,...

Amb els anys la única cosa que m’agrada d’aquestes dates és la innocència dels més petits, nens innocents que al cap de vall tampoc han triat viure en l’engany, però que encara somriuen, que encara creuen en la màgia, a qui els agraden els contes,...

Bé, les llimones també són àcides.

A UN PAS DE LA PLENITUD

2010-10-23T08:34:00.000+02:00

Diaris, telenotícies, secció de successos... Aquesta setmana la notícia ha estat un cas força complex, el del vetllador que ha assassinat presumptament a tres àvies d’un geriàtric Olotí. A mesura que passaven els dies el cas ha anat agafant un caire cada vegada més “espeluznant”. I és que les últimes declaracions fetes davant el jutge no han deixat indiferent a ningú. Es veu que el suposat bon jan, tot ho ha fet perquè té bon cor, volia evitar el sofriment de les iaies, donar-les-hi la plenitud. Es veu que estava especialment eufòric, es sentia Déu i apa a actuar com si fos el senyor...

Com més coses llegeixo més estupefacte em quedo, d’acord que el vetllador es veu que patia un trastorn maníac depressiu des de feia anys, que estava en tractament psiquiàtric i que sovint barrejava alcohol amb pastilles i que tot plegat va portar-lo cap a una situació massa desequilibrada, però, haver de sentir fins a quin punt l’han entès tots els qui l’escoltaven... I és que la manera en que va assassinar a les àvies penso que va ser especialment horrible i sibil•lina, el senyor ve que va procurar no fer-se massa evident, ve que va actuar dues vegades anteriors sense aixecar sospita i vés a saber quantes vegades més i que no sabrem... de fet, casos de morts estranyes ja se n’havien donat en el geriàtric, i també més d’una família havia vist actuacions grotesques del personatge davant de la mort d’un seu familiar.

El mateix vetllador va admetre estar obsessionat amb la mort i que no pensa ni mai ha pensat que estigués portant a terme cap assassinat, tot al contrari. Va admetre que a la gent li costa molt entendre el que ha fet. Va acabar declarant que aprofitarà l’ internament penitenciari, tindrà més temps i llegirà més sobre el tema.

Aquest fet ens ha trasbalsat els que vivim pels voltants. Penseu que qui no coneixia a algun dels avis, era veí de l’acusat en qüestió, o amic dels familiars. Que la nostra ciutat i voltants no deixa de ser un gran poble i per aquí encara ens coneixem tots.

El tema m'ha portat a reflexionar més enllà del cas. Tots coneixem situacions de persones grans a qui el final de la vida se'ls pot fer molt feixuc, trist i aparentment sense sentit. Avui en dia només està ben vist ser guapo, prim i jove, les arrugues no es porten i la vellesa massa sovint fa nosa. No és massa fàcil suposar que al cap de vall potser actuava per un bon motiu? No és massa fàcil emparar-se amb arguments socialment ben vistos? Qui és algú per decidir per els altres? No és massa fàcil acabar emparant-se amb un suposat trastorn mental?
Fermament crec que això no és eutanàsia, això és assassinat.

Contra el vent del nord

2010-09-22T22:27:00.000+02:00

És la última lectura, va arribar a les meves mans de casualitat, em van comentar que era una novel.la fresca, d'estiu, per no pensar. Just el que buscava, un escrit fresc, novedós i només tenia la intenció de passar-m'ho bé. No volia rumiar massa i necessitava sobretot desconnectar i endinsar-me en una lectura prou visual i simpàtica.

És una lectura diferent, no deixa de ser una història tot romanticona, això sí, però segueixes el fil com aquell que va llegint mails. I ja veureu, la cosa dona per molt. Fins i tot permet que en algun moment algú s'hi pugui sentir identificat (sobretot els més addictes al teclat).

M'ha agradat, novel.la àgil per una tarda de finals d'estiu, divertida, curiosa i no deixa de sorprendre, us avanço que pot tenir un final inesperat...

ONA

2010-09-13T01:32:00.000+02:00

Ona tranquil•la
que et bressoles al vent,
devoradora dels rajos de sol més bonics.

Ona alegre
que ens omples de llum els dies grisos,
pintora d’estels les nits més plenes.

Ona bonica
de tendra mirada i somriures d’argent,
costurera d’històries alegres.

Ditets suaus que amanyaguen somnis de sucre.
Pòmuls trèmuls que bufen futurs.
Peuets rosats que caminen ponts d’Iris.
Dentetes que volen ser de tots colors.

Ona preciosa
que et mires les flors de corol•les més dolces,
escultora dels núvols d’estiu.

Ona trapella
que oscil•les en un mar formós,
acarones la llum de lluna i el seu reflex tranquil.

Avui et regalo aquestes paraules,
són només un batec des del fons del meu cor.
Senzill, modest, però tot ell ple d’amor.

Un bes per a la meva petita flor.

El aprendiz de brujo

2010-09-06T23:22:00.000+02:00

I com a clausura de les vacances d’estiu avui cinema amb els nens. La pel•lícula escollida ha estat El Aprendiz de Brujo, sobretot perquè no volien una de dibuixos animats i el tema dels mags atrau als més petits encara.

Als nens els ha agradat, sobretot perquè la sessió anava acompanyada d’unes dolces crispetes i molts efectes especials (que no tenen massa sentit) i un toc d’amor (massa ensucrat i evident).

Però, a mi m’ha semblat d’allò més insípida...

Ostres, on és la creativitat? On són les noves idees? I és que una altra més a la saga dels Potter, he pensat,... La peli no té res d’original, està amanida de tant efectes especials com us pugueu imaginar, però no té argument ni res,... Al final, el meu petit m’ha preguntat que si ja s’havia acabat o bé si l’acabarien un altre dia...

Massa sovint penso que els petits es mereixen alguna cosa millor! I és que n’hi deu haver moltes de bones històries, més innovadores,... El que passa és que ningú sap on són.

ORIGEN

2010-08-31T08:53:00.000+02:00

Segurament s’han dit moltes coses d’Origen (Inception), segurament per això tenia tantes ganes d’anar a veure-la, i a la pantalla gran, per descomptat. La meva humil opinió és que es tracta d’una pel•lícula brillant, o almenys a mi m’ho ha semblat. No es pot negar que la història és bona, està ben trobada i força ben plantejada, flueix sense interrupcions, d’una manera contínua i amb ritme, un ritme força trepidant, moltíssima acció, efectes especials espectaculars i compta amb una bona interpretació de Leonardo diCaprio.

Crec que es sentirà parlar d’aquesta pel•lícula de Christopher Nolan, que segur que té els seus detractors, però pel que fa a mi ha complert les expectatives que hi havia posat. Bona. Possible candidata als Oscar? Ja veurem...

L'heu vista? Què us ha semblat? Us ha portat a reflexionar-hi?

Toscana

2010-08-25T19:03:00.001+02:00

Aquest estiu, la meva preciosa família i jo vam decidir fer unes vacances culturals, la meva filla gran volia unes vacances artístiques... I quin millor lloc que passar quatre dies intensos a la ciutat de Florència i gaudir de l’encant de la Toscana, dels seus paisatges, dels seus pobles, del ric equilibri de vinya i olivera, camps de cereals perfilats pels seus xiprers,... En fi, un plaer per la vista i per tots els sentits!

De la Toscana se n’ha escrit molt. No pretenc escriure un post de viatges. Simplement, les meves impressions, bé, les nostres. Impressions que us deixo ben retratades!!

Un lloc preciós que el recomano fermament, de fet, jo hi tornaria ara mateix! Ciutats eternes: Florència i Siena. Poblets i viles n’hi ha moltíssims, llocs encantadors tots ells, jo destacaria San Pittigliano, Volterra, Pienza, San Gimignano,... I no m’oblidaria mai del seus vins, una breu o extensa visita a les seves vinyes i el tast del millor Chianti.

Jamaica?

2010-08-24T15:38:00.000+02:00

Una cosa és per consum propi, ho puc admetre, tothom és lliure de fer el que vulgui, i tant!

L'altre és no tenir límit... i visca l'abundància!!

Tot lu bo s'acaba..

2010-08-13T17:07:00.000+02:00

Estic en estat de xoc, m’acabo d’adonar que se m’acaben les vacances!!! Tot “lu bo s’acaba”!!!

I és que per a mi aquesta època és la millor de tot l’any, però passa tan de pressa... El millor de tot i seguint el tòpic més tòpic dels tòpics és que m’ha servit per desconnectar, fer un kit kat.

Ara, mentre trec la pols de les neurones m’adono que la tornada pot ser profitosa, torno amb una pila d’idees, amb ganes d’escriure i explicar-vos coses, de fet tinc pendent el típic post del viatge de vacances, aquest no vol ser un blog de viatges, però si que tinc ganes d’escriure les meves impressions, petites anècdotes, també us puc parlar d’una baronia recent. Bé, posem-hi ordre! Esperem que la crisi mental quedi ben lluny! Bé, de moment vull aprofitar les meves últimes hores de relax al màxim...
Uuuummm!!!

I permeteu que abaixi el tic tac del compte enrere... que m'apropa a la fase següent, primer 'xoc' segon 'mala milk'.

Estiu a Thera

2010-07-04T22:56:00.001+02:00

L‘estiu potser és l’època de l’any més esperada i també més sospirada per molta gent. Associem a l’estiu l’ esperat descans, el relax, el lleure, les vacances, els viatges, el canvi de rutines, la platja, ... Trencament de les llargues i monòtones sessions laborals...

Tot i que massa sovint, l’estiu acaba essent un problema, sobretot per a les famílies amb petits, amb no escola durant tres mesos, de vegades tot un maldecap omplir-los les hores amb sentit, aconseguir unes vacances actives i agradables,... (bé, això són peres d’un altre perer, tornem a l’ idil•li i amb la canícula).

Ja ho he dit temps de relax, de desconnexió, de gaudir de l’aire lliure, de la família, de mi mateixa, del no fer res,... Estaré poc per aquí...

Fins a la tornada. Bon estiu i bones vacances a tots!!

Món d'insatisfets?

2010-06-25T08:39:00.000+02:00

Sovint passa, al voltant nostre hi sobreviu algú que de per si sempre ens porta la contrària, o mai res li va bé, quan proposes alguna cosa no ho acaba de veure clar,... Persones busca raons n’hi ha sempre. Algunes més subtils que d’altres. I tan les trobem en l'entorn laboral com en situacions ben quotidianes.

No pretenc ara fer un post d’auto ajuda, però si que vull compartir aquesta reflexió, més aviat perquè cada vegada ho veig més clar.

Quan davant de qualsevol fet o proposició i ens trobem amb el típic malcarat que res li va bé, de seguida tendim a sentir que ens estan atacant i ens posem alerta i a la defensiva i aviat la situació es pot convertir en una discussió, segur. Ja ens ho deien les àvies, pensem abans d'actuar... (però, ara amb les presses qui es para a comptar fins a deu? si amb l'estrès que duem a sobre l'adrenalina rebossa!).

Fem un canvi de plantejament. Busquem la intenció positiva del crític, de l’ inoportú: què li passa realment a aquesta persona? Què ens vol dir? Si hi donem un parell de voltes aviat ens adonarem que es tracta d’una persona insatisfeta i que el problema s’origina en ella mateixa. No cal que responguem de pressa, no cal que justifiquem el nostre malestar. Siguem-ne conscients i evitarem situacions desagradables. Si al cap de vall el món està ple d’insatisfets. Pensem-hi.

Les necessitats es satisfan però, els desitjos... no , no es satisfan mai.

I ara en temps més crítics a mi em sembla que el que hi ha són molts crispats! Què en penseu?

CARA DURA

2010-06-22T18:46:00.000+02:00

I és que una no pot perdre mai la com postura...Aquesta tarda he aparcat el cotxe conscient i tranquil•lament, he deixat el cotxe estacionat en un pàrking gratuït a l’aire lliure. He sortit i l’he tancat, habitualment me’l miro... Tot correcte, finestres pujades... M’he dirigit al centre per assumptes varis i a la tornada (he estat uns 40 min. fora) una dona que estava dins el seu cotxe dirigint-se cap a la sortida em crida i em diu que li he colpejat el seu cotxe a l’aparcar. La meva sorpresa ha estat evident quan li he dit:

 Perdoni, com diu?

 M’has donat un cop al cotxe i t’has quedat damunt el meu morro.

 Com? Però, si precisament jo el tenia molt ben aparcat, què diu? On el tenia vostè el seu cotxe?

 Que sí, que he fet fotos – i em mostra dues imatges del mòbil una amb el meu cotxe mostrant la matrícula i l’altre mostrant els seu ‘morro’ ben enganxat al meu ‘cul’. ¿?

 Què, què diu que he fet? Però si jo no m’he aparcat sobre de ningú.

 I comença a caminar cap al meu cotxe i em mostra uns ratllades més antigues que ...

 Què? Que les hi acabo de fer contra el seu cotxe?

 Que firmi.

 Que jo no firmo res. Que vostè és molt ‘penques’, què pretén? que jo li pagui les seves ratllades? Com sé jo que qui no ha aparcat ben justeta contra el meu no ha estat vostè i ara pretén encolomar-me el mort... Un altre dia si ho té tant clar, no mogui el cotxe, perquè no ha avisat als municipals?

 Tinc testimonis. Tindrà notícies de la meva companyia!

Me n’he anat sense firmar res, ni donar cap mena de dada, he de reconèixer que he estat una estona al•lucinant de com pot ser l’ésser humà i després he tornat a la realitat, només quedant-me amb la seva matricula i model del cotxe ben gravat al meu cervellet. Si jo no hi he tingut res a veure... Què em puc esperar ara? Rebré la pertinent carta acusadora... Com carai puc fer valdre la meva paraula... Penseu que ho tinc cru? Un pot fer passar la seva? És que si és així, la propera en passar a l’acció seré jo, que una bona repassada al planxista no m’aniria malament, en plan, ‘operación bikini drive’, i a sobre si ho paga un altre!

Us heu trobat mai amb alguna situació semblant? Necessito opinions i també bons consells.

Dies de juny

2010-06-19T22:30:00.000+02:00

Dies de juny, dies tristos, dies grisos, dies sense sol.
Dies de cels ennuvolats, bromes grasses que es desfan en ruixats.
Calor que no hi ets.

Aquesta vegada sembla que la metereologia també està en crisi, el sol és car de veure... sobretot en alguns indrets...

Som el que pensem?

2010-06-14T15:41:00.000+02:00

Sovint em faig aquesta pregunta, i a mesura que em faig gran i vaig aprenent més coses sobre la vida, va agafant més èmfasi.

Pel matí ens llevem i, si tenim sort, anem a treballar i el nostre estat d’ànim pot canviar en dècimes de segon. Només pel simple fet que ens trobem al repartidor de pa obstaculitzant el pas amb la seva furgoneta, el pobre noi, passarà de ser un simple repartidor a la causa dels nostres problemes i aviat serà objecte dels nostres insults i ‘pitades’. Una situació adversa automàticament desencadena una resposta i aquesta serà més o menys efusiva en funció del que nosaltres pensem, de les nostres creences, dels nostres valors,... Aviat pensarem que és un estúpit, que ha deixat la furgoneta enmig del carrer expressament per fer-nos la guitza i seguint els nostres instints més baixos aviat començarem a remugar. Segurament, en cap ocasió ens preguntarem què ha passat, quin és el motiu, que podríem sortir uns minuts abans i així evitaríem que un petit entrebanc ens ensorrés el dia,...

De la mateixa manera, si per a nosaltres el ser puntual és una exigència, un repte,... farà que davant de qualsevol situació en que haguem d’esperar algú, que haguem d’iniciar alguna cosa,... i aquesta no sigui puntual, la persona faci tard. No ho podrem acceptar. La nostra primera impressió ja serà totalment negativa.

Exemples d'aquesta mena em fan adonar que no són les situacions adverses les que em fan sentir ràbia, por, odi, enuig, sinó les meves creences, els meus pensaments, els meus valors, els meus filtres totament inconscients. Seran aquests últims els que hem faran actuar d'una determinada manera, la meva conducta serà totalment emocional. Pertant, cal aprendre a comptar fins a deu abans d'actuar, o fins a vint si cal,... Reflexionar mínimament, no deixar-se portar per uns impulsos primaris fruit dels nostres valors, de la nostra manera de veure les coses sovint errònia i poc objectiva.

Important, aprendre a posar-se al lloc de l'altre. Pensar que tothom té les seves raons i que les seves actuacions segurament estan fetes amb la millor intenció. Hem de ser més positius i poc a poc aprendre a allunyar els pensament negatius que no fan més que estressar-nos i aconseguir que tinguem el pitjor dia!

Imatges projectades. Em faig o em fan?

2010-06-07T15:45:00.000+02:00

Sóc com sóc o com em veuen els altres?

Quina imatge projectem? Ens mostrem tal i com ens pensem que som? Donem realment la imatge que volem donar? Els demés ens veuen tal i com ens pensem? O al cap de vall, no som més que una imatge distorsionada del que pretenem ser?

De fet, és habitual que mai no ens acabem de trobar bé en una fotografia. Sempre són difícils els primers plans, a mi sovint no m'agraden, em provoquen rebuig d'entrada. Davant d’una pantalla de vídeo, sort que sempre trobem que la electrònica distorsiona... sempre semblem més grassos... I quan escoltem la nostra veu per primera vegada? Ens sentim i el que escoltem no sembla la nostra propia veu, en una gravació no acabem de reconèixer la nostra veu, els nostres sons. Quan ens observem, ens escoltem des de fora de nosaltres mateixos, fora de la nostra caixa toràcica. Que diferents que ens trobem!

De vegades penso, que més sovint del que creiem tenim al davant un bon problema, en un món en el qual ho volem saber tot, ho volem escollir tot, volem sentir-nos lliures de fer i deixar de fer i, aquí tenim un primer entrebanc. No hem escollit ser com som, podem dir que la natura ho ha fet per nosaltres. Per tant, podem dir que estem determinats. Hi ha coses que depenen de nosaltres, però moltes d’altres no. I a sobre, no sabem si som com ens pensem que som o com ens diuen els altres?

Totes les fotografies són de Francesca Woodman

Desgana

2010-06-01T15:50:00.000+02:00

Desgana. No gana (ganes de fer res).

Avui tinc desgana, desgana de tot. Suposo que és el dia. M’he llevat ensopida i segueixo ensopida, m’he posat un munt de peces de roba, és que fa un dia molt fred! Semblo una ceba d’embolicada com vaig. Hivern que no t’acabes ni aquesta primavera! Núvols deixeu que surti el sol! Necessito el seu escalf.

I què pot fer una que avui té desgana. Doncs, no puc fer res i tampoc puc anar enlloc. És que avui tinc un dia sense esma. Si vaig a prendre alguna cosa amb la meva cara de desgana ja pago, al cinema no, al parc amb els nens, quines poques ganes... Avui ja ho dic jo, que passi de pressa i a veure si amb una bona dormida em recupero!

Potser amb una mica més de caloreta començo a veure-ho tot d’un altre color, i si ho veig més clar, m’animo i m’activo...

Ah! Un enigma...

"Quin és l'animal que té els peus sobre el cap?"

Mira que m'ha fet 'barrinar' estona, sort que avui no tinc res més a fer...

El dia del blogaire en crisi

2010-05-31T00:00:00.037+02:00

Avui em sumo a la proposta de bloGuejat, i és que no se sap mai, i a tots ens pot passar... Per solidaritat o si més no per precaució m'hi he acollit!!

És veritat que des que tinc el blog obert passo temporades d'escriptura compulsiva, mil idees que farien que cada dia pogués posar un post nou, i d'altres que no són tan productives però, tot i així vaig fent, sento que post a post vaig composant històries... Horrible!! deu ser la sensació d'obrir la finestreta per a una nova entrada i tenir la ment en blanc, tant banca com el fons de la finestreta!!! De moment no m'ha passat, però clar, no hi posaria pas la mà la foc...

Per tot això jo us desitjo a tots un MOLT BON DIA DEL BLOGAIRE EN CRISI, per solidaritat, per precaució, per ser blogger i sentir que aquesta és una iniciativa molt simpàtica, per ser temps de crisi!!!

La carretera

2010-05-26T15:09:00.002+02:00

Avui és un dia que dedico a la reflexió, a la reflexió i a l' anàlisi de la meva última lectura. Aquesta vegada ha estat un llibre escrit per Cormac McCarthy, “La carretera”. És un llibre de lectura ràpida i àgil, jo l’he llegit d’una tirada, enganxa de pressa al lector. Però, igualment és un llibre que deixa pòsit, fa pensar, que realment invita a la reflexió, almenys a assaborir-lo. Per això vull compartir les meves impressions.

Abans de llegir-lo n’havia sentit a parlar i l’esperava amb ganes, però no he vist mai la pel•lícula, segurament no la veuré, almenys per ara. És una història apocalíptica que tracta de la lluita desesperada d’un pare per travessar un terreny totalment desolat i calcinat, afrontant mil perills per tal de portar al seu fill cap al sud, en un clima més benigne, en un lloc suposadament millor.

La història està narrada amb un estil sobri, sec. L’autor no esmenta mai el nom dels personatges, mica en mica va donant petites pinzellades del que podria haver succeït, lleugerament et vas fent a la idea d’un suposat cataclisme nuclear,... Els diàlegs són curts, tallants, concisos. La carretera travessa boscos morts, pobles abandonats, rius bruts,... Els personatges es troben amb supervivents sense escrúpols que no s’ho pensen abans de matar a algú i cruspir-se’l. Tot enmig d’un ambient cendrós i tòxic, fosc, fred i gris. Tot plegat força angoixant.

Una carretera que potser vol ser símbol del camí que segueix la humanitat. Paral•lelismes? Sentiments entorn al bé i el mal, els bons i els dolents, el que és just i el que no,... Un fill massa bo en mig de tanta devastació? Un final potser una mica massa dolç després de tanta agror?

Al cap de vall una bona història, molt ben escrita, amb un recurs molt ben trobat, la carretera. Una història que potser em connecta amb altres, solitud, gana, dolor, tristesa, desesperació,...

Va de papil•les!!

2010-05-24T17:04:00.001+02:00

Avui m’he llevat i el dia ja era fantàstic! Pinta bé quan només obrir la finestra un esclat de llum groga i bon rotllo m’enlluerna... Només una pega: dilluns i resident a la província de Girona, ‘léase’ que per a mi acabava de començar un laborable com un qualsevol altre,...

Odio els dilluns, se’m posen força malament, de fet els dilluns és quan m’adono del determinada que és la meva vida i filosòficament parlant és el dia de la setmana que menys lliure em sento.

Odio els laborables, bàsicament per dues coses. Una: perquè tot i que faig una feina que m’agrada (no vull ni imaginar-me com em sentiria si no fos així) sóc esclava d’uns horaris força ‘de mode’. Dos: perquè m’agrada el cafè i em rento les dents. I no puc suportar el gust vomitiu que em queda a la boca després. Però, amb una hora que tinc, què hi puc fer, després del reconfortant cafè em toca auto aplicar-me el bon hàbit de la higiene bucal i sense perdre temps cap al cotxe! Vomitiu.

I és que les olors em porten records, em traslladen a vivències agradables i desagradables. I què me’n dieu dels gustos, els sabors, amb el que m’agrada 'saborejar' la vida!!!! Amb el que m’agrada tenir una bona estona l’amarg plaer negre a la boca mentre bado a ben dinat,... (això em sol passar els festius, els que fins i tot no em rento les dents, no em cal, no he de parlar en públic ni em cal tenir un alè fresc). Amb el que m’agrada poder-me oblidar del gust de caramel a la menta verda... Sense dentífrics mentolats!!!

Proposta: que algú inventi un dentífric sense gust, sense mentol, ni refrescant, ni res,... que faci la funció que es pretén i prou. I deixem-nos de Licors del Polo que només fan que entorpir i enganyar les nostres papil•les!!

El Hipnotista

2010-05-18T12:23:00.001+02:00

Què en puc dir de la meva última lectura, umm... Doncs, sorprenent, trepidant, tremenda,... Un thriller nòrdic, una història que enganxa des de la primera pàgina. Totalment negre i obscura fins al final. Tornem a la Suècia freda, endinsem-nos de nou en els carrers d’Estocolm, indrets amb noms impronunciables. Reflex d’una societat peculiar, estressada, moderna i molt confusa. Aquesta vegada ens trobem amb uns personatges acurats, mica en mica l’autor ens endinsa en les seves vides, en les seves frustracions i en les seves pors.

Realment sagnant. Una història enrevessada de veritat. Amb un personatge clau que serà el policia de la saga que arranca amb aquesta edició, agafem-nos fort! Una saga de vuit novel•les de sang i fetge!! Al final, màsters en criminologia.

Als qui ens agrada la ment i els seus enigmes ens trobem en un entorn proper, a partir de la hipnosi s’enllacen els diferents elements de la història. Un element nou i amb un punt ‘retro’.

Reconec que ara necessito un canvi de temàtica. Un kit kat! Massa intrigues i necessito retornar a lectures més plàcides. De tota manera m’ha agradat, ha estat una lectura àgil i ha mantingut els meus nivells d’atenció en un punt molt acceptable. Totalment recomanable, sobretot als amants del gènere negre.

Ara això ja forma part d’un joc. Qui dóna més?

Supernanny!

2010-05-17T11:35:00.003+02:00

I need the Supernanny !!! This way it is! I need to Supernanny or a few Tranquimazin's tablets!! Monday, spring, end of course and two small children... I feel that sometimes it is a too dangerous composition!

A veure si amb una entrada a la “inglesa” em llegeix i em dona un cop de mà!! I és que no ho hagués pensat mai això de mi! Com puc sentir ara aquesta necessitat, però realment sento que se m’està desajustant alguna cosa i això fa que se’m desequilibri la vida familiar, sento que se m’està “desmoronant” la casa!!!

Realment, el personatge no m’ha agradat mai, totalment en contra de les meves creences i de la meva metodologia. Creences? Metodologia? Si últimament semblo un ogre! Acabaré amb pastilles a base de potassa per tal de mantenir un fil de veu (estic afònica d’estar tot el dia cridant) i totalment desquiciada! Em sembla que estic perdent l’'uremus'!

Per tant, tinc dos opcions, o poso un llit supletori i em poso a casa aquest personatge i que faci que retorni la felicitat a la meva llar o me’n vaig a una agència de viatges i em busco una bona oferta cap a una illa solitària (per a mi soleta) i deixo als meus petits guerrers els amos i senyors de la Villa!

Petits!! Com ens poden fer trontollar!

AURORA BOREAL

2010-05-10T14:04:00.002+02:00

El gènere negre sempre ha estat un dels meus preferits, i si a més d’això resulta que ara l’allau de títols que trobem en els prestatges és considerable, que ens inunda el gènere negre suec a les llibreries. Ha estat ben fàcil que hagi caigut a les meves mans Aurora Boreal de Asa Larsson.

En un primer moment, tenia els meus dubtes i vaig pensar que aquesta lectura em decepcionaria, que com tot ara estem enmig d’una moda i com tota moda resulta que és bo tot el que és, només per la raó de ser.

Vaig posar fil a l’agulla i m’hi vaig llençar de cap. Per sort, la història em va captivar des de l’ inici. Té tots els ingredients clàssics del gènere a més de la característica ja habitual de succeir tot en un entorn de fred i gel (climatològicament parlant, és un fet al qual els habituals del gènere suec ja ens hi hem acostumat).

Es tracta d’un llibre modest, no arriba a les 400 pàgines, de llenguatge senzill i descripcions planeres. No se’ns presenta cap història enormement complicada ni enrevessada, tampoc hi trobem tants personatges com en les obres de S. Larsson. Un estil diferent, més planer, més senzill, però igualment captivador i interessant.

Això, sí, una vegada es desencadena l’acció sap mantenir l’interès del lector, vaig començar a patir la necessitat d’anar passant les pàgines, l’una darrera de l’altre per tal de saber, saber el què, el qui i conèixer el desenllaç de tot plegat.

Per a qui li faci molta mandra Milenium, si més no per l’extensió, però que vulgui conèixer els intringolis de la policia sueca, com és la vida a temperatures glacials i quin gust té el cafè, doncs, és una bona proposta.

Potser la coneixeu? Us atreviu a una aventura glacial?

Incidents quotidians desafortunats

2010-05-06T16:22:00.001+02:00

Em passen coses, coses múrfiques. Amb això vull dir que en mi ja és habitual que cada matí se’m vessi la llet al microones, que la torrada se’m caigui pel damunt i amb la cara untada cap avall, que a mitja dutxa se’m desperti el nen, que quan faig tard em trobi amb un tractor enmig la carretera, que abans d’una formació el portàtil deixi de funcionar, que quan se’m tomba una ampolla sempre és la que ho empastifa tot més i més costa de recollir i netejar,... Fins i tot de vedades els fets es multipliquen de manera inesperada com si al darrera de tot plegat hi hagués algun esperit maligne! Són follets potser?

Ho admeto, són tarannàs... A uns ens passa sempre i a d’altres mai (això és com la loteria, els cecs o la primitiva, a uns els toca sempre i a d’altres mai).

No us passa que quan preveieu pluja i porteu paraigües fa un sol que espaterra i quan preveus que la pluja ha passat i surten clarianes, tot es gira i comença a ploure a bots i barrals (a mi em va passar ahir mateix per la tarda, xopa!, vaig quedar ben xopa!).

Ai!! Quan una cosa ha d’anar malament, segurament que va malament, o pitjor encara, segurament acabarà pitjor de que estava previst!

I és que és així, just quan et prens uns segons de descans, per estirar les extremitats superiors de manera ostentosa, fer un bon badall i una bona fregada d’ulls que et piquen de tanta pantalla d’ordinador, va i apareix el ‘jefe’ per la porta. Ups!

Quina llei la d’aquest científic misteriós... I es veu que és ben certa i totalment creïble. Una llei que es dona sempre davant el caos, el desordre,...

A veure si la clau del canvi serà la de començar a ser ordenada, ordre i rutina, no improvisació i deixaran de passar coses... coses que sempre es torcen...

Doncs, pensant-ho bé, en podrien començar a prendre nota els polítics, que pel que es veu últimament sembla que hagin trepitjat m**** (crisi, foc, neu, pluja, vent, volcans, cendres,...)

"Encara que existeixi una sola probabilitat de que una cosa vagi malament, segur que anirà malament".

Ara, el que a mi més m’agrada és aquesta dita:

“La probabilitat de trobar una petita peça que cau al terra des de la taula de treball, varia directament proporcional amb la seva grandària, i inversament proporcional amb la seva importància per completar el treball que s' està realitzant.”

I és que sempre em passa, ho miro, ho toco, em cau... i es perd davant dels meus propis nassos!

Experimenteu sovint aquests fets catastròfics vosaltres? O gaudiu d’una vida rutinària i tranquil•la, sense incidències desafortunades?

Premi Planeta

2010-05-06T03:50:00.001+02:00

D’aquest Planeta tan especial m’ha arribat aquest bonic reconeixement que m’ha aportat molta alegria i m’ha fet moltíssima il•lusió.

Aquest Planeta fa un temps que el conec, no és massa lluny i hi vaig sovint, cada dia n’aprenc alguna cosa, de mica en mica, de les seves reflexions, de les seves vivències, de les seves petites coses. Sempre hi trobo una bona rebuda i una gran tendresa. Els seus habitants són molt especials, m’agrada visitar-los, m’agrada conèixer el seu dia a dia. Habitualment, em deixo empapar per les seves rialles, els seus jocs , les seves coses,... Us hi convido a anar-hi, si no coneixeu l’ indret segur que us agrada i sabreu de què us parlo.

De vegades sento com si fóssim ànimes bessones, amb les seves aventures i les seves desventures hi connecto sempre. De ben segur que són bojos de la teta, del collit, i de totes aquestes coses que fem quan en tenim de petits,... ( i és que les mames, siguem del planeta que siguem sempre en parlem d’això).

Gràcies per pensar en mi!! Això sempre és una sensació molt agradable.

I ara em toca a mi. Una de les condicions segons la normativa d’aquesta iniciativa és que l’he d’oferir a 10 blogs que m’agradin, o sigui, que cregui que en siguin mereixedors... Uff! I això sí que és ben difícil... Però, si me’n surten molts!!

Des de Thera otorgo aquest premi a aquests 10 indrets:

Ginko, sempre amb el seu toc just. Un gran amic.
Gaia, glamurosa, divertida i controvertida.
Puckminnie, espai proper i encantador.
El bolero de Chavela, un descobriment vistós, ple de color i missatge.
Amylois, pel seu gran dinamisme i vitalitat, per la seva tendresa.
Agnès Setrill, un lloc fresc i vital, que engresca.
Jacob, imatges que ho diuen tot.
Noa Literal, una altra ànima bessona..., mai em deixa indiferent.
mundomaltratado, espai proper, conseqüent. M'agrada.
Papallones en la llum, un lloc poètic. Les seves paraules són carícies.

Decadence

2010-04-30T22:41:00.000+02:00

La mort és la fi permanent de les funcions biològiques que defineixen un ésser viu.

Avui em sento obscura, no tan gore com per trobar-me en una línia massa gòtica, però sí amb un punt decadent. De fet el decadentisme té la seva raó de ser, fou un moviment artístic de finals de segle XIX, prou reconegut i amb tota una trajectòria i flamants seguidors. El seu nom ve per l'atracció que sentien els seus partidaris per tot allò morbós, decadent i malalt, reflex de la societat canviant de l'època . Creuen que la bellesa tradicional és artificial, per això es fixen en la lletjor, en la mort, ens els extrems, en el que exciti els sentits. En la literatura usen la descripció, un to pessimista i personatges turmentats que fugen de les convencions i de la presó de la societat. Apareixen paisatges llunyans i exòtics i cultures fins aleshores considerades bàrbares o primitives, com a reacció contra la moral burgesa ancorada en la fe en el progrés.

Pintures de Carlos Schwabe

Alice in Wonderland

2010-04-26T19:07:00.000+02:00

Ahir, tarda de diumenge, tarda familiar, tarda de cinema. Em va agradar la pel.lícula i encara em va agradar molt més el sombrerer (Tim Burton).

Tot plegat Genial!

I és que de petita, el conte de Lewis Carroll era el meu preferit...

Avui Sant Jordi

2010-04-23T00:04:00.000+02:00

Feliç dia de Sant Jordi!!! Un dia de treball, però d'esperit festiu. El dia de la rosa i el llibre, el dia de les llegendes,el cavaller i el drac. Un dia que m'agrada cel.lebrar en companyia, entre amics, amb la família, amb la parella,...

Bon San Jordi a tots!!!

I a tu especialment... Siguis on siguis...

Estètica gòtica

2010-04-21T11:12:00.001+02:00

He descobert a una il.lustradora a qui no coneixia, el seu treball m'ha impressionat. Té uns dibuixos preciosos, unes nines enigmàtiques, dames fantasmals, imatges oníriques que m'han impactat. M'agrada el punt de surrealisme que ens mostra. Es tracta de Nicoletta Ceccoli.

Un treball impressionant.

Més il.lusions...

2010-04-20T12:52:00.000+02:00

Què voleu que us digui... que m'agraden, que m'atrauen, que m'agrada compartir-les. Que em fan volar la imaginació...

Per què em fa il.lusió!

Els jocs d'imatges que ens fan veure allò que no ho és però que sembla que ho sigui... Recursos que els trobem en el món de l'art, en la publicitat, en les matemàtiques, en la psicologia, en el cinema,...

A l' Ilusionario en trobem un munt, molts trucs agrupats en diferents categories. Segur que a més d'un@ li agrada!

Abans ho deia, per badar...

Imatges impossibles...

Il.lusió òptica

2010-04-19T18:36:00.000+02:00

Més sovint del que ens pensem la realitat no és tal i com la percebem.

Una limitació humana més...

Vull pensar...

2010-04-12T08:02:00.001+02:00

Vull pensar que la vida és bonica,

Vull pensar que aquí és un bon lloc...

Vull pensar en el sol que ens escalfa,

Vull pensar que els colors són possibles.

No és així, no ho crec.

Cada alba m’ho confirma,

només amb un despertar dolorós.

Excèntrica o imsòmnica?

2010-04-09T22:54:00.000+02:00

Res, que fa ja un parell de dies que hi penso... què sóc una excèntrica (matemàticament parlant i vitalment també). Perquè això d'estar tot el dia a la feina, entre munts de papers i enmig de gent, a més de treballar a jornada complerta a casa com a 'mami', i fer de 'taxista habitual' dels meus petits (bé, més que de 'taxista' de 'bus') que quan es viu en una comarca poc o gens ben comunicada, ja se sap... No em direu que sigui massa normal aprofitar les nits per deixar anar la meva vena literària... UMMM!!

O és que sóc imsòmnica i que no tinc remei, que dormo un parell d'hores i a la que se'm trenca el son per a qualsevol incidència intempestiva nocturna (cosa bastant habitual ja que a casa, tal i com us he dit n'hi ha de petits!!), doncs, que ja està, que no hi ha qui dormi més i que... millor aprofitar el temps... Sempre acabo prenent apunts o fent algun esboç (i dibuixets) en algun racó de la casa (tinc llibretetes moníssimes per tot arreu...).

Clar que també hem podría posar a plegar roba o a planxar o a fer un munt de coses més... però, què faria llavors demà pel matí ¿?

Bé, no ho sé, sigui el que sigui suposo que ara ja ho sóc. No faré soroll i no despertaré a ningú. TXISSsstttt!!!

Somni de Lluna

2010-04-08T19:33:00.000+02:00

il.lustració de Yoko Furusho

Encisadora, vol que cada matí la desperti el sol. Dorm tranquil•la, serena, a recer del vidre. Un tros de roba sedós i blanc li fa de frontera entre els seus enjogassats somnis i la trapella realitat.

Aquesta nit ha somniat amb una dama de blanc que viu enmig del negre, aquesta nit reflexos d’argent l’acompanyaven en la seva dansa suau, que poc a poc amb la seva tènue llum ha acolorit un mussol que s’està a la branca, alerta. De sobte, un crit, la màgia es trenca, ulls de rata que se n’adonen, corren i un que ho sap arrenca el vol, se ni en va... Torna la foscor. Tranquil•litat. Suau respir. Dorm.

Dorm perquè la bruixa ha marxat, ara no hi ha bombolles, les flors no es veuen i els núvols s’han amagat. Al jardí hi havia una cuca de llum, però l’ha apagat. Tot és fosc encara.

El primer xiuxiueig de l’ocell la desvetlla, un raig de sol, encara tímid i adormit l’acaricia. Dolça escalfor que matina. Ulls que s’obren a l’instant. La claror ha portat el dia, fresc i lluent, encara per estrenar.

Encisadora, es lleva, cada matí el sol la desperta. Es mira, em mira, les mira. Les nines l’esperen, llapis de colors i aquarel•les, somriures que es tenyeixen de blaus, grocs i roses,... Música de colors que il•lumina un nou jorn.

Per mils camins...

2010-04-07T12:59:00.000+02:00

Per mil camins
de llautó i àmbar,

ens portaves a titelles.

Sota cels porpres i

d’un roig violent,

vam descobrir que es poden fer bombolles.

Vaixells de guerra,

jocs d’espionatge i

trucs de màgia.

Full,

escala de color.

Wagner.

Ens acaronaven paraules

com el vent les tardes de setembre.

Estimant.

Records d’acords de melodies dolces...

Com ensinitrar un drac

2010-03-29T19:30:00.000+02:00

Com és tradició a casa, comencem les vacances de Setmana Santa amb una tarda de cinema. Això no és casualitat, bàsicament respon al fet que el dilluns és el dia de l’espectador als cinemes que tenim més a prop i cal aprofitar l’avinentesa.

Tancar-nos una tarda al cinema, quan ja ve el bon temps i tot això?...

Sortint d’un cap de setmana maratonià i amb força excessos de tota mena (marxa de 20 km per les muntanyes que envolten el poble, dinar familiar copiós amb tota mena de tortells per postres i tertúlia inclosa,...) ho necessitava, comptant també que el cinema ‘infantil’ m’agrada força i no em fa mai mandra veure que es fa.

Després de sotmetre-ho a votació, entre els meus fills i jo, ha resultat guanyadora la opció que ha triat el meu fill petit: Com ensinistrar un drac, una història de víkings i bèsties que aterren el seu poblat.

No en sabia res o ben poc de la pel•lícula, es veu que és una adaptació poc fidel, per no dir una mica contradictòria d’un llibre adreçat al públic juvenil sobre dracs. Tot i això, l’animació de Dreamworks és força interessant, ens ha agradat , sobretot al meu petit ha quedat totalment absort i bocabadat davant del vol dels dracs i els efectes especials, de fet visualment és sorprenent, creativa i amb una animació potent.

Personalment, m’ha sorprès el tractament dels personatges i la història en general, mostra un món dur, amb guerres, perills i ple de dificultats. La història que envolta al protagonista no és original ni innovadora, però sí el tractament que se’n fa, es fuig del somriure fàcil i temes clàssics com l’amistat, l’honor, l’afany de superació,... són tractats des d’una mirada madura.

No us explicaré de què va, de fet l’argument és fàcil i força ingenu i possiblement teniu pensat de veure-la o potser ja l’heu vista?

VIDA

2010-03-27T21:49:00.000+01:00

De vegades la vida es torna agra, de vegades ens dona cops difícils d'entomar, de vegades les vivències que hem d'afrontar fan mal. Viure és superar, i passar un dia i un altre, aprendre, enfortir i deixar que el sol ens torni a mostrar un somriure.

Això que et sembla una posta
és l'albada de la Vida.

Això que et sembla una tomba
és l'infinit jardí de l'Esperit.

Si cada llavor
que entra al solc de la terra
s'alça creixent cap al cel,

perquè no s'hauria d'alçar
la llavor humana
amb un cant de triomf?

Boniques paraules que m'han aportat serenitat, que m'han obert els ulls i m'han mostrat cap a on miraves.

Sol solet vine'm a veure...

2010-03-22T13:16:00.001+01:00

Ja té mèrit!!! Tota la setmana esperant el ‘fin de...’ Ho sento, jo el necessito, sempre em refà una miqueta això de vaguejar una mica per casa, i després d’uns dies caòtics em relaxa el no fer res especial, envoltar-me del joc tranquil dels nens per casa,... La mirada cap a un cap de setmana amb solet, primaveral,... Esperant un dia d’aquells que ja suggereix sortir a fora, fer feineta pel jardí, començar a remenar testos,...

Al final, arriba el cap de setmana desitjat i... sense adonar-me’n tinc l’agenda plena! En un plis plas em passa el dissabte i el matí del diumenge, que si això, que si allò, que si l’un que si l’altre, que si mama cap aquí, que si mama cap allà,... cap de setmana, on ets? Ah!! Encara em queda el diumenge tarda, aquest no me’l treu ningú!! Engresco la meva family per sortir a passejar amb la bicicleta, fa un dia tranquil, de temperatura agradable, sembla que podem fer una bona volteta!! Ja hi som, un dinar senzill i ràpid, res de complicacions dominicals, i decidim sortir a primera hora de la tarda, vestits de manera lleugera i roba còmoda, que ja no fa fred! I just quan portem 35min. de camí la meva “mitja taronja” em suggereix que potser li ha caigut una gota ¿? Deu ser la suor... Miro el cel i està amenaçador i negre!!! No!! Sí. Es posa a ploure!!! Per sort, trobem sopluig sota una estructura de ferro vell, potser un pont? Regalima per tots costats, hi ha humitat i basals allà on miris, tot i això ens hi estem més de tres quarts d’hora!!! I res, que com que hi som pel mig acabem el trajecte per etapes, ara em mullo ara no i tornem cap a casa. Jo també regalimo per tots costats, de fet acabem tots molls com uns ànecs, els nens molls però feliços. Quina aventura!!! Quina manca de previsió!!!
Acabem tots quatre a la dutxa, aigua ben calentona i una sopeta, tot ajuda a refer-nos i a posar-nos el pijama... que demà és dilluns i ja és primavera!!!

Per la meva nimfa

2010-03-16T13:08:00.001+01:00

Ets tan bonica,
tot d'una crisàlide.
El temps no és en va!

Va de hienes...

2010-03-10T16:13:00.000+01:00

La hiena és un mamífer carnívor terrestre, conegut per la seva afecció a la carronya, de fet és el mamífer carronyer per excel•lència, la seva font important d’aliment. I a sobre la hiena és un animal que es caracteritza també per la seva eterna rialla. Aquests trets tan específics i propis d’una espècie gens agraciada, per poc que ens hi fixem observem que es troben i es multipliquen en la fauna humana.

A mi, de sempre, les hienes em fastiguegen i són capaces de despertar-me els instints més baixos, més primaris (parlant de supervivència d’un mateix, es clar).

Cada vegada que em topo amb una persona que només busca i sap trobar carronya, arrebossar -se amb ella i fotrate -la per la cara pensant que també en prendràs i a sobre et busca complicitats i et riu, no en tinc mai cap dubte, és una hiena.

És sabut que la carronya és l’aliment base de voltors, corbs, hienes i animals del mateix plomatge o pelatge. No és precisament aliment de déus. Quan et trobes que algú et fa una mala passada, una jugada pròpia de qui no és res més que escòria, he de concloure que l’ esmentada conducta es troba en el lloc més baix de l’escala evolutiva de les formes d’actuar i de ser.

En coneixeu de hienes? De ben segur que sí, si n’hi ha per tot arreu... Recomanació: allunyeu-vos-en!

BON DIA BLANC...

2010-03-08T07:17:00.000+01:00

Bon dia Blanc... que bonic, quin fred!! Però, quina nevada més plàcida... M'agrada llevar-me d'hora i mirar com neva, suau, tranquilament... Mentre el somni no es trenca...

Deprés vindrà la nosa i els inconvenients,...

Mentre, a gaudir de la tranquilitat i de la bellesa més blanca. Bon dia neu!!!

El nombre del viento

2010-03-05T15:26:00.001+01:00

Acabo de llegir el que per a mi és un dels millors llibres de fantasia que he tingut en les meves mans fins ara, de l’altura del Senyor dels Anells pràcticament.

Va ser una troballa casual, el vaig veure, m’hi vaig acostar, vaig llegir-ne el dors, el vaig fullejar (m’encanta remenar els llibres) i em va cridar l’atenció, però no va ser fins que una bona amiga blogger en va fer la ressenya al seu blog que no m’hi vaig llançar. De fet sóc una lectora habitual del gènere i fàcilment em deixo convèncer, d’entrada m’agraden els personatges mitològics, els mons fantàstics,... Però, reconec que aquesta història és diferent, és com si durant tota l’estona la dosi de fantasia fos continguda, just la necessària per mantenir aquest punt màgic, adorable pels habituals del gènere i còmode pels que no hi estan tan avesats. Tot això fa que la història sigui molt creïble i que l’entorn, el temps pugui ser fàcilment imaginable. Per tant, la definiria com una novel•la del gènere fantàstic, però que a la vegada se’n desmarca clarament.

Una troballa increïble, insòlita, preciosa. Ha complert totes les meves expectatives, de fet la seva lectura em va enganxar des de la primera pàgina. El ritme de la narració és increïblement fluid. Terriblement poètic, descripcions acurades, una bona traducció. Històries apassionants de personatges creïbles, elements fantàstics, màgia, honor, amor, amistat, traïcions, aventures, viatges,... Tot plegat fa que no pots parar de llegir, a no ser que després de molta estona acabis dormint de pur cansament... Potser, en un primer moment me l’esperava d’un caire més èpic, més cavalleresc,... i segurament aquest punt ha fet que em resultés més sorprenent, més inesperat.

Una bona proposta per a gaudir de la lectura, per a regalar, per a tenir prou en compte. I a veure si aviat tenim a les mans la possibilitat de llegir el següent volum. Es veu que aquest primer forma part del que serà una trilogia. De fet serà l’ocasió per denou endinsar-me en un entorn màgic, on encara he de resoldre molts dubtes, lligar fils que queden pendents,... Res, que enganxa!

El coneixeu? N’heu sentit a parlar? Potser ja us l’heu llegit?

No em plou als ulls

2010-03-03T15:16:00.000+01:00

Avui plou,

no entenc res.

La incomprensió davant

l'obscur és tan gran.

Avui ploro,

no vesso res.

Ulls, secs artilugis

que aboquen una mirada absent.

Soroll de regalims transparents,

ritmes alegres d'un goteig constant.

L'escalf d'un cor que potser vol ser alegre.

No em plou als ulls.

PORCS

2010-02-26T17:17:00.001+01:00

Diuen que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena... Jo això no ho sé. El que si sé és que hi ha gent molt porca. Això ho he pogut verificar en moltes ocasions, però la última va ser aquesta setmana, sortíem del curset de piscina amb el meu petit, i a peu anàvem cap al cotxe, el tenia ben aparcat en una zona molt concorreguda i cèntrica i em vaig trobar dient aquestes paraules: ‘Vigila i mirem on posem els peus que això està ple de llaunes i tallen..., encara prendrem mal’.

És increïble, hi ha qui no sap que els carrers i les voreres no són abocadors, estava tota la zona plena de llaunes de tonyina, envasos de refrescos, papers,... Tot tirat pel terra. No hi ha contenidors a prop, per tant no es tracta pas d’un mal ús ni d’un incident puntual. Es tracta d’una conducta cada vegada massa habitual de certs veïns de la zona. De vegades penso que es destinen molt esforços per oferir l’aprenentatge de la nostra llengua a certs col•lectius i potser no estaria malament complementar-ho amb una certa dosi de civisme i convivència.

Al final entre merdes dels gossos (conducta no tan exòtica i força habitual en els nadius del país), escopinades i escombraries vàries tirades en qualsevol vorera, ens veurem obligats a limitar les sortides al carrer o optar per protegir-nos adequadament i de manera sistemàtica.

VEL NEGRE

2010-02-23T09:36:00.000+01:00

He après que hi ha un silenci que és el més silenciós de tots. Un silenci gran, buit, fosc, fred. Un silenci que em fa sentir impotent, que deixa pòsit.

Un silenci ple d’enyor. Els meus ulls et busquen i no et veuen per enlloc, escolto i no puc sentir res, les meves mans cerquen envà una mà càlida, no troben el gest. No hi ets. No ets enlloc.

S’ha fet fosc, molt fosc, neva, cau la neu plàcidament i un vel suau amaga una nit freda... i tu te’n vas, marxes qui sap on... sola i digna, em deixes enmig d’un gran silenci eixordador.

LA MANO DE FÁTIMA

2010-02-22T10:35:00.000+01:00

La mano de Fátima, de Ildefonso Falcones, és la última novel•la que acabo de llegir. Va ser un regal de reis i tenia moltes ganes de llegir-la, feia temps que la tenia en la meva llista personal de lectures imprescindibles.

Què us en puc dir, en general m’ha agradat, la valoració que en faig és bona. Tot i que té una extensió considerable, és de lectura àgil i fàcil. L’ambientació històrica està ben aconseguida i la trama sap captar l’atenció i mantenir-la fins al final. Però, durant la lectura d’aquest llibre tampoc he pogut evitar sentir que se’m feia llarg, això m’ha molestat una mica. Si hagués de triar tampoc sabria dir quina part hi sobra, tot és interessant i necessari, segurament aquest sentiment més feixuc respon a les quasi mil pàgines que té la novel•la.

Novel•la històrica o de caire històric que no té res a veure amb la seva predecessora. Aquesta vegada la trama ens endinsa en l’ Andalusia del segle XVI, entre Granada i Còrdova, personatges que conviuen entre dues religions, entre dues cultures que no tenen res a veure, o potser sí. Moriscos i cristians. Ens parla de l’amor i l’odi, del bé i el mal, de la vida i la mort, de la pau i la guerra. Ens parla de fins on pot arribar la maldat dels homes vers els que no són iguals, vers la diferència.

NYONYO

2010-02-18T17:02:00.000+01:00

Fa poc algú va qualificar aquest blog com a un blog nyonyo... D’entrada em va suggerir que l’ús d’un adjectiu tan simple només era una manera poc original de referir-se a un blog força desconegut per aquest internauta i que només pretenia desqualificar amb un to pejoratiu. Tothom n’és lliure. Anem d’un lloc a l’altre de la xarxa, sense control, i tots hi trobem de tot, llocs agradables, vius, càlids, trencadors, crítics,... Entre gustos colors, no?

Aquest adjectiu qualificatiu, poc conegut i mai usat en el meu dia a dia, tan superficial que em va semblar i tan suc que li he pogut treure. Increïble la quantitat de blogs nous que m’ha permès conèixer, llocs amb ànima, subtils i molt agradables,...

Estic d’acord en que Thera no és un lloc àcid, ni trencador, la intenció mai ha estat aquesta, tot al contrari. I és que en aquest espai no busco posts grotescos, ni exagerats,... però simplement nyonyo... si ha de ser nyonyo que ho sigui, però llavors vull que sigui el blog més nyonyo de tota Nyonyilandia, un blog ben parit, que m’agradi i us agradi, en el qual hi posi el que hi posi em faci sentir satisfeta. Potser sí que sóc una mica ingènua, però en aquest espai el que no hi manca és l’espontaneïtat, i en el fons sóc autodidacta, això sí, en constant formació! I segurament peco de naturalitat, què hi farem...

Buscant imatges en el Google he trobat aquesta imatge que acompanya el post d’avui i encara que no us ho creieu m’ha sortit posant aquest adjectiu tan descriptiu i no em sembla tan desencantada, ni lamentable, ni sossa, ni sense ànima,... Naïf potser sí, però, nyonya no...

ARACNOFÒBIA

2010-02-05T09:31:00.000+01:00

Ahir repassant diaris passats vaig llegir un petit article tot curiós, una senyora, veïna d’una localitat costera, va posar en alerta dues dotacions dels mossos d’esquadra, a la recerca d’una gran aranya que havia vist a casa seva. Els mossos van intervenir, juntament amb algun especialista en animals exòtics, i van poder capturar la bestiola i treure-la de la llar, tornant la tranquil•litat al domicili. Sembla ser que la senyora no va percebre de manera massa adequada la mesura de l’animal en qüestió i el concepte ‘gran’ es referia a una aranyeta d’uns quatre centímetres tot plegat, d’una espècie comuna en les nostres contrades.

Aquesta història en va portar una altra de semblant, quan dues dependentes d’una sabateria del centre de Barcelona es veu que també van donar l’alerta a la guàrdia urbana, necessitaven que algú capturés una taràntula que es passejava lliurement en el seu establiment, tot plegat va acabar amb el mateix desenllaç, es tractava d’una altra aranya comuna que havia crescut fins a uns quatre centímetres també.

Fets que em va recordar les historietes del TBO, quan una patrulla de bombers auxiliaven al gatet de la velleta que s’havia enfilat dalt de l’arbre, però amb una mica més de “repel.lús”.

I és que jo les entenc molt bé a totes aquestes actituds! En acabar de rellegir la història vaig pensar en el que seria capaç de fer jo en una situació similar! No ho vull ni pensar. A mi les aranyes em paralitzen, em posen la pell de gallina, em provoquen un estat de pànic que no puc controlar i mobilitzar a veïns ho he fet...

I és que davant d’un atac desmesurat d’aracnofòbia us ho ben juro, se’t dispara la capacitat discriminativa i tot és torna més gran i pelut!!

Temps de Carnestoltes

2010-02-04T11:38:00.000+01:00

Flaire de Carnaval. I és que ja el tenim aquí, immersos en ultimar els detalls, últimes proves dels vestits, perfilar els balls,... Tinc la casa plena de lluentons i purpurines,... Que no falti cap detall!

Celebració d’origen pagà (segurament com la majoria), darreres festes d’hivern. A casa compaginem la fredor que encara ens dóna aquest mes de febrer amb tota la preparació de vestimentes, unes de ben vistoses i assajar amb la comparsa.

Tot a punt per d’aquí a res... Què ens aporta? Doncs, passar una bona estona amb els amics, veure gaudir els nens, establir relacions amb altres companys, ens motiva la petita competició de ser la millor comparsa, l’emoció de fer un gran ball davant el jurat, compartir rialles, emocions,... Donar a conèixer un treball fet amb esforç i moltes ganes.

Properament: fotos!

Temps invisible

2010-01-28T16:30:00.000+01:00

He estat uns dies invisible, he gastat moltes hores entre passadissos d’hospital, he pres molts cafès asseguda a la sala d’espera mirant i observant als qui com jo deixaven passar el temps entre aquelles gastades parets. Parets que han vist moltes coses. Terres que han collit moltes llàgrimes. Minuts de dolces esperes. Segons llargs i agres. Olors alcoholitzats que acompanyen les estones pesades.

El temps passa tan subjectiu que el rellotge se’m torna invisible, igual que el meu jo. Passadissos plens de cares, passos, sorolls trencats, vestits de colors, bates blanques, cors negres,...

Passo pel llindar i sóc dins un temps asèptic, buit,... Sensacions estranyes, sentiments viscerals, hores foranes,...

Tornem a començar...

2010-01-09T16:24:00.000+01:00

Fa fred i el dia encara és curt, rialles casolanes, joguines acabades d'estrenar,...

A fora ha nevat, l'herba s'ha glaçat, el vent enrogeix les galtes i talla els llavis,...

Al gener neix el fred. Quan el regust dels àpats de Nadal encara és a la boca, passa la ressaca de trobades familiars,...

Hem fet bondat, i per sort el carboner ha passat de llarg...

A casa els reis ens han deixat record d'imatges simpàtiques, agradables,...

Ara, amb el gener encetat, sento que els reptes per a tots de nou han començat!

Les meves paraules són com les estrelles...

2010-01-06T00:15:00.000+01:00

Cada vegada es fa més palesa la necessitat que tenim de tornar als nostre orígens, de saber qui som, d’ on venim, perquè som qui som, ... La nostra societat, les presses, la tecnologia, el consumisme, la indústria, l’evolució,... Tot plegat ens allunya del més essencial, de nosaltres mateixos i el nostre entorn, del medi natural que ens envolta. Parem i reflexionem. Només cal sortir a fer una bona caminada per les nostres valls i muntanyes per adonar-nos-en, nosaltres som una part de la Terra. Sempre ho hem estat i així seguirà essent per molt que ens esforcem per destruir-la.

El meu regal només és això, una petita reflexió. Una reflexió a través d’un dels textos ecologistes més antics que podem trobar, fa més de 140 anys que el Gran Cabdill Seatle ens va avisar del que passaria sinó teníem en compte el medi ambient, el que ens envolta i ningú li va fer cas. Ara n’ estem pagant les conseqüències. Cal parar-se i reflexionar, volem continuar així...?

" El Gran Cap de Washington ens envià un missatge dient que desitjava comprar la nostra Terra.

El Gran Cap també ens envià paraules d'amistat i de bona voluntat. Això és un gest amistós per part seva ja que sabem que ell no necessita la nostra amistat.

Però considerarem la seva oferta perquè sabem que si no la hi venem potser vindrà l'home blanc amb les seves armes i s'apoderarà de la nostra Terra. Qui pot comprar o vendre el cel o l'escalfor de la Terra?

No ens ho sabem imaginar, si nosaltres no som amos de la frescor de l'aire, ni de la lluïssor de l'aigua. Com podria comprar-nos-la, ell? Mirarem de prendre una decisió.

Segons el que digui el Gran Cabdill Seattle, el Gran Cap de Washington pot deixar-ho córrer, de la mateixa manera que el nostre germà blanc, en el transcurs de les estacions, pot deixar-ho córrer.

Les meves paraules són com les estrelles, mai no s'extingeixen. Cada part d'aquesta Terra és sagrada per al meu poble, cada agulla brillant dels avets, cada plata de sorra, cada boira en el bosc fosc, cada clariana del bosc, cada insecte brunzaire, és sagrat per al pensar i el sentir del meu poble. La saba que puja pels arbres duu el record del Pell-Roja.

Els morts del blanc obliden la Terra on van néixer quan desapareixen per anar a vagar a les estrelles. Els nostres morts no obliden aquesta meravellosa Terra, ja que és la mare del Pell-Roja. Nosaltres som una part de la Terra i ella és una part de nosaltres. Les flors oloroses són les nostres germanes, el cérvol, el cavall, la gran àguila, són els nostres germans. Les altures rocalloses, les praderies suaus, el cos ardorós del poltre i de l'home pertanyen tots a la mateixa família.

Per això, quan el Gran Cap de Washington ens va fer saber que volia comprar la nostra Terra, exigia massa de nosaltres.

El Gran Cap ens comunicava que volia donar-nos un lloc on poguéssim viure còmodament. Ell seria el nostre pare i nosaltres seriem els seus fills. Però serà possible, això, alguna vegada? Déu estima el vostre poble i ha abandonat els seus fills rojos.

Ell ha enviat màquines per ajudar l'home blanc en el seu treball i construeix per a ell grans pobles. Ell fa que la vostra gent sigui cada cop més poderosa, dia rere dia. Aviat envaireu la Terra com rius que es desborden des de gorges muntanyenques a causa d'una pluja inesperada.

El meu poble és com un corrent desbordat, però sense retorn. No, nosaltres som de races diferents. Els nostres fills no juguen plegats, i els nostres ancians no conten les mateixes històries. Déu us és favorable i nosaltres som com orfes.

Meditarem sobre la vostra oferta de comprar-nos al Terra. No serà fàcil perquè aquesta Terra és sagrada per a nosaltres.

Ens sentim alegres en aquest bosc. No sé perquè, però la nostra manera de viure és diferent de la vostra.

L'aigua cristal•lina que brilla en rierols i rius no és tan sols aigua sinó la sang dels nostres avantpassats. Si us venem la nostra Terra heu de saber que és sagrada. I que els vostres fills aprenguin que és sagrada i que tots els reflexos passatgers de les aigües clares són els fets i les tradicions que refereix el meu poble.

El murmuri de l'aigua és la veu dels meus avantpassats. Els rius són germans nostres, ells ens apaguen la set. Els rius porten les nostres canoes i alimenten els nostres fills.

Si venem la nostra Terra heu de recordar i ensenyar als vostres fills que els rius són germans nostres - i vostres -, i que des d'ara haureu de donar els vostres béns als rius, com també a altres germans vostres.

Els Pell-roja sempre s'han apartat de l'exigent home blanc, igual com la boira del matí cedeix, en les muntanyes, davant el sol naixent. Però les cendres dels nostres avantpassats, llurs tombes, són Terra santa, i per això aquests turons, aquests arbres, aquesta part de la Terra ens són sagrats.

Sabem que l'home blanc no entén la nostra manera de pensar.

Per a ell, una part de la Terra és igual que qualsevol altra, ja que ell és un estrany que arriba de nit i s'empara d'allò que necessita de la Terra.

La Terra no és la seva germana sinó la seva enemiga. I quan l'ha conquerida, torna a cavalcar.

Abandona la tomba dels seus avantpassats i tant li és. Roba la Terra dels seus fills, i res no li importa. Oblida les tombes dels seus pares i els drets de la naixença dels seus fills. Tracta la seva mare, la Terra, i el seu germà, el Cel, com si fossin coses que es poden comprar i arrabassar, i que es poden vendre, com ovelles o perles brillants.

Famolenc, s'empassarà la Terra i no deixarà res, tan sols un desert.

No ho sé, però la nostra forma de ser és diferent de la vostra.

La vista de les vostres ciutats fa mal als ulls del Pell-roja. Potser perquè el Pell-roja és un salvatge i no ho entén.

No hi ha cap mena de silenci en les ciutats dels blancs, no hi ha cap lloc on es pugui sentir créixer les fulles de la primavera i el brunzit dels insectes.

Però tal vegada només ens fa mal a les orelles. Què és la vida si no es pot sentir el crit solitari del siboc o el raucar de les granotes quan es fa de nit en el llac?

Jo sóc un Pell-roja i no ho entenc.

L'indi pot sentir la suau remor del vent que bufa sobre la superfície del llac, i l'alè del vent net per la pluja matinal o carregat de la fragància dels pins.

L'aire té un gran valor per al Pell-roja, ja que totes les coses participen del mateix alè: l'animal, l'arbre, l'home, tots participen del mateix alè.

L'home blanc sembla no parar esment en l'aire que respira, a semblança d'un home que és mort des de fa dies i no sent la fetor.

Però si us venem la nostra Terra, no oblideu que per a nosaltres l'aire té un gran valor, que l'aire comparteix el seu esperit amb tota vida. El vent va donar als nostres pares el seu primer alè i rep el seu darrer sospir. I el vent també insuflarà la vida als nostres fills. Si us veníem la nostra Terra hauríeu de tenir-ne cura com un tresor, com un lloc on també l'home blanc sàpiga que el vent bufa suaument sobre les flors de la praderia.

Jo sóc un salvatge i és així com entenc les coses. He vist mil bisons putrefactes, abandonats per l'home blanc. Els van matar des d'un comboi que passava.

Jo sóc un salvatge i no puc comprendre com el cavall de ferro que treu fum és més poderós que el bisó, al qual només matem per tal de conservar la vida.

Què és l'home sense animals? Si tots els animals desapareguessin, l'home també moriria per la gran solitud del seu esperit.

Allò que esdevé als animals després també esdevé als homes. Totes les coses estan estretament unides.

Allò que esdevé a la Terra també esdevé als fills de la Terra.

Heu d'ensenyar als vostres fills que el sòl que tenen sota els peus conté les cendres dels nostres avantpassats.

Per tal que respectin la Terra, expliqueu-los que la Terra conté les ànimes dels vostres avantpassats. Ensenyeu als vostres fills allò que nosaltres ensenyem als nostres: que la Terra és la nostra mare.

Allò que esdevé a la Terra esdevé també als fills de la Terra. Quan els homes escupen a la Terra, s'escupen a ells mateixos. Nosaltres sabem que la Terra no pertany als homes, sinó que l'home pertany a la Terra. Això ho sabem molt bé. Totes les coses estan unides entre elles, com la sang que uneix una mateixa família. Tot està unit.

Allò que esdevé a la Terra esdevé també als fills de la Terra.

L'home no va crear el teixit de la vida, tan sols n'és un fil. Allò a aquest teixit us ho feu a vosaltres mateixos. No, el dia i la nit no poden viure plegats.

Els nostres morts continuen vivint en els dolços rius de la Terra i retornen amb el pas suau de la primavera, i la seva ànima va amb el vent, que bufa arrissant la superfí del llac.

Considerarem la possibilitat que l'home blanc que compri la Terra.

Però el meu poble pregunta: què és el que vol l'home blanc? Com es pot comprar el cel, o l'escalfor de la Terra. o la velocitat de l’antílop?

Com us podem vendre aquestes coses, i com podeu comprar-les? És que per ventura podeu fer el que vulgueu amb la Terra, tan sols perquè un Pell-roja signi un tros de paper i el doni a l'home blanc?

Si nosaltres no posseïm la frescor de l'aire, ni la lluïssor de l'aigua, com ens ho podreu comprar?

És que, per ventura, podeu comprar els bisons quan ja n'heu mort el darrer?

Considerarem la vostra oferta. Sabem que si no us la venem vindrà l'home blanc i s'empararà de la nostra Terra. Però nosaltres som uns salvatges.

L'home blanc, que a l'encalç del poder, ja es creu que és Déu, a qui pertany la Terra. Com pot un home apoderar-se de la seva mare?

Considerarem la vostra oferta de comprar la nostra Terra.

El dia i la nit no poden viure plegats.

Considerarem la vostra oferta d'anar a una reserva. Volem viure a part i en pau, tant ens fa on passarem la resta dels nostres dies.

Els nostres fills veuran als seus pares submisos i vençuts. Els nostres guerrers estaran avergonyits.

Després de la derrota passaran els dies en la folgança i s'enverinaran el cos amb menjars dolços i begudes fortes.

Tant ens fa on passarem la resta dels nostres dies.

Ja no en queden gaires, tan sols unes quantes hores i un parell d'hiverns i no quedarà cap fill de la gran nissaga que en altres temps va viure en aquesta Terra i que ara, en petits grups, viu dispersa pel bosc i gemega sobre les tombes del seu poble, que en altre temps fou tan poderós i ple d'esperança com el vostre.

Però per què ens hauríem d'afligir per la desaparició d'un poble? Els pobles estan formats per homes. És així.

Els homes apareixen i desapareixen com les ones del mar. Ni tan sols l'home blanc, el Déu del qual camina al seu costat i parla amb ell com l'amic a l'amic, pot alliberar-se del destí comú. Potser serem germans, esperem veure-ho.

Tan sols sabem una cosa -que potser algun dia l'home blanc també descobrirà -, i és que el nostre Déu és el mateix que el seu. Vosaltres potser us penseu que el posseïu -igual que intenteu posseir la nostra Terra -, però no podeu. És el Déu de tots els homes, tant dels Pell-roja com dels blancs. Ell estima molt aquesta Terra o el qui atempta contra ella menysprea el creador.

També els blancs desapareixeran, i potser abans que altres estirps.

Continueu contaminant el vostre llit, i una nit morireu en la vostra pròpia caiguda. Però en desaparèixer, brillareu amb el foc del Déu poderós, que us va dur a aquesta Terra i us va destinar a dominar el Pell-roja en aquesta Terra.

Aquest destí és per a nosaltres un enigma. Quan tots els bisons hagin mort, els cavalls salvatges hagin estat domesticats i el racó més secret del bosc estigui envaït pel soroll de molts homes i la visió dels turons estigui embrutada pels fils parlants, quan desaparegui el bosc espès i l'àguila se n'hagi anat, això significarà dir adéu al poltre veloç i a la cacera.

El final de la vida i el començament de la supervivència. Déu us concedí el domini sobre els animals, els boscos i els Pell-roja per un determinat motiu i aquest motiu és un enigma per a nosaltres.

Tal vegada ho podríem comprendre si sabéssim què és el que somia l'home blanc, quins ideals ofereix als fills en les llargues nits d'hivern, i quines visions li bullen a la imaginació i guien els seus passos per al dia de demà.

Però nosaltres som salvatges, i els somnis de l'home blanc ens estan amagats, i perquè ens ho estan, seguirem el nostre propi camí.

Puix, abans de tot, nosaltres estimem el dret de cada ésser humà a viure tal com desitja, encara que sigui d'una manera molt diferent de la dels seus germans. No és gaire el que ens uneix.

Considerarem la vostra oferta. Si l'acceptem, serà tan sols per assegurar-nos la reserva que ens heu promès. Potser allà podrem acabar els pocs dies que ens queden vivint a la nostra manera.

Quan l'últim Pell-roja d'aquesta Terra desaparegui i el reu record sigui solament l'ombra d'un núvol que travessa la planúria, encara serà viu l'esperit dels meus avantpassats en aquestes ribes i aquests boscos.

Puix ells estimaven aquesta Terra com el nadó estima el batec del cor de la seva mare. Si us arribem a vendre la nostra Terra, estimeu-la com nosaltres l'hem estimada.

Tingueu cura d' ella, com nosaltres n' hem tingut, i conserveu el record d'aquesta terra tal com us la lliurarem.

I amb totes les vostres forces, el vostre esperit i el vostre cor, conserveu-la per als vostres fills, i estimeu-la, tal com Déu ens estima a tots. Hi ha una cosa que sabem, que Déu és el mateix Déu.

Aquesta Terra és sagrada per a Ell. Ni tan sols l'home blanc es pot deslliurar del destí comú.

Potser som germans. Esperem veure-ho"

Per a tu Anna, espero que t'agradi. Ja sé que és un 'megapost'. Ah! I no em vull oblidar de desitjar-te un Prósper Any, aquest que ja hem encetat, ple de tot el que tu vulguis. Una abraçada des de Thera.

επιφάνεια

2010-01-05T11:20:00.000+01:00

Som a la vigília d’una de les festes més antigues, quan civilitzacions de l’antic Egipte i l’Aràbia celebraven el solstici d’hivern. Paraula que per a moltes cultures significa revelació, aparició. Els antics xamans, bruixots i oracles interpretaven visions del més enllà. Vull creure que la màgia que sentim i envolta la infantesa té els seus orígens en aquestes celebracions paganes.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota per a qui sóc B.I. : necessito una revelació!
Nota definitiva per la meva B.I. : no em vens a veure, segurament perquè no em coneixes, i segurament això vol dir que no m’has trobat... Jo últimament passo per casa teva i la meva petjada hi deixo. Com a pista per a mullar-me definitivament: Dedueixo que més d’una vegada has viatjat a un estat que limita a l'W i al NW amb el Pakistan, al N amb la Xina i el Nepal, al NE amb Bhutan i a l'E amb Bangla Desh i Myanmar; la capital és Nova Delhi. I segurament, no ha estat per un viatge de plaer.

REIS MAGS

2010-01-04T08:32:00.000+01:00

Aquesta diada per a mi sempre és màgica, de dins meu en surt l’ infant que segurament en algun temps he estat. Són dies plens de records. M’agrada la innocència dels nens, el saber i el no saber... Tot i que un tema pel debat és el tema de l’engany, cal fer-los viure una mentida? Jo no ho sé respondre, a casa només deixem que vagi sorgint, no expliquem massa, anem fent, anem a la cavalcada, juguem una mica amb la màgia reial i sense donar-li massa importància gaudim del goig d’aquest dia. El meu petit immers enmig de la fantasia, la meva ja no tan petita viu contenta el 'ja saber' que sí, que els reis són de veritat, i gaudeix de totes les bones estones. A casa defugim una mica del consumisme i seguim més la tradició, no són tant importants per a nosaltres la quantitat de regals del matí, sinó el saber gaudir de les petites coses, saber trobar allò més especial.

M’ agraden aquests versos que parlen dels camells:

Què duen dins llur gep
camells i dromedaris?

L’ infant que veu l’estrep
de plata, amb blaus desvaris,
diu que els geps són els armaris
de joguets estrafolaris.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Un incís per al meu B.I., bé, la meva: de fet només fa uns dies que em passejo pel seu blog, m’hi he deixat caure aquests dies i m’hi he fet present deixant un o altres comentari. Hi he trobat una altra semblança, ambdues ens agrada contemplar la lluna.

Nota: per a qui jo per ell@ sóc la seva B.I. Res, que segueixo ben perduda, no he trobat ni el més petit detall que m’hagi fet posar alerta. Res, que segueixo ben perduda... I n’he de treure l’entrellat aviat!!

NOVA PISTA BLOCAIRE INVISIBLE

2010-01-02T11:21:00.002+01:00

La meva blocaire invisible és això, una dona, una dona que té més experiència que jo entre posts i xips. El seu blog té un cert rodatge i podem dir que ha fet anys (de fet en té més d'un de blog i d'any!!). No el coneixia i ja vaig dir que per a mi ha estat una troballa molt agradable, lluminosa. Tot i ser dues desconegudes alguna cosa compartim, potser que ens agrada la poesia? potser gaudim de la companyia dels més fidels?

L'HOME DELS NASSOS

2009-12-31T09:09:00.002+01:00

Avui tenim feina, hem de sortir al carrer a donar un tomb, hem de veure si trobem a l’home dels nassos! El petit s’ho espera amb candeletes i la seva germana segur que ens acompanyarà. Una vegada l’haurem trobat i li haurem desitjat Bon Any, ho tindrem tot fet, estarem llestos per a acomiadar l’any que se’ns acaba.

Nosaltres habitualment aquesta nit estem de celebració, ens trobem en un local del poble amb tot d’amics, grans i petits sopem i fem gresca fins a la matinada. Per una nit el local social es converteix en un mini restaurant ‘de luxe’ amb ball per a l’ocasió, tot engalanat i que no faltin ni cava ni raïms. Indispensables: les ‘espanta sogres’ i les serpentines. Pel que fa a la roba interior vermella, ja veurem, segur que ho deixaré per una altra ocasió... De fet avui, per a nosaltres, és nit de retrobament, és nit d’estar amb amics, de xerrameca, riures i ball.

Un desig: Bon Any a tots, que gaudiu del Cap d’Any, es celebri com es celebri i que el 2010 sigui un any Pròsper, ple de Salut, de Felicitat, de Somnis i de Diners també, coi, que de vegades sembla que no gosem i els diners i la feina també són font de coses plaents. BON ANY!!

Per cert, l'home dels nassos és un personatge mitològic català que té tants nassos com dies li queden a l'any. Només se'l pot veure, però, el trenta-u de desembre o cap d'any. De ben petita, el meu avi em tenia ben amoïnada amb aquesta dita, mira que em feia anar vegades a la plaça del poble, m’hi feia anar cap al migdia i em deia, tu posa’t al mig i l’has de veure! I jo, anar mirant... Vaig trigar uns anyets a trobar-lo!

PISTA BLOCAIRE INVISIBLE 09

2009-12-29T11:52:00.000+01:00

Aquesta és la primera pista formal que deixo. El meu blocaire invisible és una nova troballa molt agradable dins la bloguesfera. Tot i que no ens coneixem, gens, crec que compartim cosetes, petits plaers com el gust per la lectura i el saber gaudir mirant el mar.

S'acaba l'any!!!!

สุขสันต์วันคริสตร์มาส

2009-12-24T16:08:00.000+01:00

BALANÇ

2009-12-23T17:46:00.000+01:00

Em fa ràbia la paraula balanç, no ho puc evitar… arriba final d’any i toca fer balanç, toca analitzar com ha anat l’any, punt per punt, pas per pas, emoció per emoció,... A la feina ho puc admetre, cal quantificar-ho tot, punt per punt, ratlla per ratlla, tasca per tasca, entrevista per entrevista, visita per visita,... D’alguna manera cal justificar la feina feta i preveure de cara al pròxim. Però, quina mania ens ha agafat ara per autoanalitzar-nos tant en el més íntim que tenim, la nostra vida, el nostre ‘modus vivendi’, i ara, a finals de desembre perquè és quan toca, a finals d’any, com si no es pogués fer balanç a mig maig per exemple...Cal fer un esforç considerable i tornar a reviure i a valorar com ens ha anat l’any... i a sobre amb els propòsits pertinents per entrar a l’any amb la cara ben alta... Consumisme, segur que això és una clara influència de la televisió i els seus refregits anuals.

No em dóna la gana, no vull fer balanç de com m’ha anat l’any, no sento que acabi ni comenci res, sento que continuo amb la meva vida, sento que vaig fent, d’una manera més planificada o menys segons la situació i espero sortir-ne auto aprovada de la majoria! Sense balanços ni recapitulacions perquè ara toca.

M'AGRADEN LES MANS

2009-12-21T11:21:00.000+01:00

Les mans diuen coses, les mans m’agraden. Les mans són per excel•lència, la part del cos que ens fa més vius, més persones. Ens fan sentir, ens posen en contacte directe amb l’exterior. Ho toquen tot, ho transmeten tot, el món a flor de pell, sí, però sobretot a la punta dels dits!

Quan conec a una persona, el primer amb el que em fixo és amb les mans, les mans més cuidades o menys, més naturals o més sofisticades, les mans grans o menudes, rodonetes, primes, allargades, suaus, fines, aspres, toves, fortes, càlides, fredes,...

Si som observadors, ens haurem adonat de les diferents tipologies de mans que hi ha. Cadascú amb les seves i amb els seus trets.

Quan donem la mà a algú, amb aquest simple gest d’encaixar la mà, ja rebem tota una pila d’informació de la persona que tenim al davant. Una persona equilibrada ens transmet una sensació agradable, l’encaix amb una mà energètica i càlida ens donarà una sensació de cordialitat, d’una persona extrovertida i fins i tot potser fogosa,... Una mà dèbil i freda denotarà poca afectivitat, potser fins i tot, cert egoisme,... pròpia d’una persona introvertida o fins i tot faltada de salut.

Les nostres mans poden estar en moltíssimes posicions i en cada una d’elles no resten mai callades, sempre diuen molt de cadascú de nosaltres, sempre transmeten moltes sensacions. Si ens hi fixem ens adonem que poden estar en repòs, en moviment i ben actives, amagades a les butxaques, sota les aixelles quan tenim fred, agafades rere l’esquena, tapant-nos la cara, ben obertes, tancades,...

Per tant, ULL!! El llenguatge corporal, els nostres moviments, el gest ens delaten completament quan estem parlant davant els altres i ull amb les mans que estan parlant soles!! En plena conversa amb una o vàries persones estem enviant milers de senyals i missatges subliminars a través de la nostra gesticulació i el nostres moviments... Si en som conscients, li podem donar la volta i en comptes de trair-nos en podem treure profit!

Tarda de cine

2009-12-08T09:53:00.000+01:00

Sempre és agradable passar una estona a soles amb la meva filla, fer alguna cosa juntes, que a les dues ens agradi i que realment senti que establim alguna connexió.
Ahir per la tarda vam anar al cinema, totes dues necessitàvem airejar-nos, sortir una mica de casa i fer alguna cosa consumista, a l'alçada del pont.
Jo creguda que aniríem a veure la última de Pixar i just a les taquilles em diu que anem a veure Luna Nueva, jo em sorprenc, vols dir? És que va de vampirs... no et farà por? I sense adonar-me’n ja teníem les dues entrades i una gran capsa plena fins arrebossar de crispetes. Sort que no els vam agafar dolces!!! Que amb tant ‘love story’!!! La peli em va sorprendre, una història d’amor molt bonica, molt tendre, amb tots els elements, odi, amor, traició, lleialtat,... inclosa una profunda depressió per part de la protagonista. La sala plena d’adolescents... i la meva nena totalment immersa en les imatges de la pantalla. Va sortir del cinema entusiasmada, la pel•lícula va complir les seves expectatives, una pel•lícula de noies grans! I a mi el cor se’m va encongir una mica. Se m’està fent gran!!

FRED

2009-12-03T11:30:00.001+01:00

Sento fred dins el meu cos, se’m gela l’ànima.

Expiro l’alè glaçat, surt i entela el vidre esquitxat,

em punxen les llàgrimes.

L’escalf dels primers rajos de sol em colpegen amb un fort regust de cafè amarg.

...de vegades...

2009-12-02T16:17:00.000+01:00

...de vegades sota les paraules més boniques i els gestos més acurats hi ha una violència ferotge, unes intencions fosques i doloroses...

...de vegades sento que quan intento aixecar cap, sempre hi ha alguna cosa, algú esperant a trepitjar de nou i a empènyer cap avall...

...de vegades també ploro, de manera silenciosa i resignada, però sincera...

...de vegades això fa mal...