Córrer

Comença a córrer amb cert impuls, una passa rere l’altra, a trot suau. Mica en mica va assolint un ritme adequat, confortable. De seguida enceta l’asfalt tou, escalfat pel sol de juliol. Sempre li ha agradat córrer damunt l’asfalt, just per aquest motiu és usual que una bona part del recorregut sigui trepitjant sòl ferm. Aquesta superfície llisa i monòtona és també una superfície sense sorpreses, sense entrebancs aparents. Tal i com desitjaria que fos el seu dia a dia, un desenllaç de rutines tranquil•les.


L’asfalt a l’estiu pot ser molt desagradable, al mig dia deixa anar un baf infernal, desprèn una sentor que pot arribar a ser insuportable, però aquest terra tòrrid a mesura que s’acosta el cap vespre sofreix una davallada pel que fa als graus cèlsius i es manté en una temperatura adequada per una corredora necessitada de certa dosi d’escalf, sobretot al començament de la carrera.

Vint minuts trotant damunt d’aquesta pista amb regust químic són suficients, vint minuts preparatoris abans d’endinsar-se al bosc. Canvi de decorat, pocs metres d’impacte verd que trenquen la monotonia gris. Comencen els sotracs, terreny gredós d’on despunten tosques roques de puntes afilades i sempre perilloses. Del marró i amb una alçada considerable els arbres fan arrels imponents, gruixudes venes emergeixen de la terra i estiren els seus dits cap al mig del sinuós camí. Sots i pujants abruptes que enforteixen els glúcids.

Alça la vista i com un miratge d’enmig de les fulles, trobant els forats que mal tapa aquest sostre verdós cauen els últims rajos de sol, poc a poc es desprèn la tarda i el sota-bosc s’enfosqueix. Un silenci absolut ho inunda tot, només l’esquerda el safareig constant dels ocells que tornen al niu i el fregadís dels arbustos en ser tocats per petites bestioles. El terra tou i humit, d’humus i torba del fullam de la passada tardor, s’estén pel davant com una inacabable catifa; la voreja una paret seca de roques negres guarnides encara amb una frondosa capa de molsa. Aquarel•la de verds, grisos i marrons. Atmosfera humida que es torna opaca per l’última llum d’un sol esmorteït. Córrer i travessar aquest paratges és gairebé una experiència mística.

Cinquanta minuts de rodatge la porten cap a un camí rural, torna cap a la civilització, instants abans es gira, sent un fort soroll que ve de les matarrades del costat. No li agraden les sorpreses ni els imprevistos, però qui pot controlar al jove cérvol que corrent li passa pel davant!

Segueix al trot tot desconcertada. Direcció: la civilització. Objectiu: la realitat. Última esprintada del tot necessària per fer una immersió a l’àmbit quotidià. Ultimes passes per reomplir de nou el buit cerebral.

Una hora i quart, es troba sota la dutxa, ritual necessari per fer neteja, deixar que tota mena de toxines expirades s’escolin pel clavegueram... A l’espera que l’últim doll d’aigua gèlida la retorni conscientment a casa: ‘Què menjarem avui per sopar?’