COR DE MOLSA

Plovia, plovia molt i molt fort.

El soroll de la forta gotallada el va despertar, d’una revolada es va acostar fins a l’entrada del seu amagatall. Com sempre passava, el bosc espesseiria de pressa. Les fulles tendres d’un verd clar que ara regalimaven xopes aviat l’amagarien. En Molset s’ho mirava des de dins protegit pels espessos arítjols, tot apartant lleugerament la bardissa. Vivia des de sempre a la vauma del bac, al bell mig del bosc, al peu de la muntanya, al costat d’una fangosa torrentera. Allà, ben endins, al fons de tot, resguardat per l’espessa foscor hi tenia el seu jaç.

Només sortia una estona cada dia, just per estirar les extremitats i menjar, sempre cap al tard, quan el sol gairebé es ponia. Gratava la terra, burjava amb els seus dits maldestres dins les soques velles, s’alimentava de les arrels més tendres i dels petits cucs i insectes que trobava. Plovia molt i com cada tarda estava content, el bon temps arribava i amb ell els camps conreats li oferirien uns àpats més fàcils i més gustosos, però havia de ser discret, molt hàbil, esgarrapar ara aquí, demà allà,... tal i com sempre li havia ensenyat la mare.

Es mirava com queia la pluja, gota a gota el terra quedava xop, ple de basses que estovaven el fangar. El preludi del bosc fèrtil. Notava gola avall un dolç desig de menjar gerds, aranyons i cireres, però havia d’estar atent, s’havia d’anticipar a gaigs i estornells. Sempre li calia ser prudent, ningú havia de veure mai el cor de molsa.

Encara plovia, encara estava tan content! Amb les seves grapes va ofegar un udol gutural ple de joia. El bosc amb la seva verda ufana el protegiria. Aviat s’allunyaria una mica més enllà, baixaria fins al rierol, potser seria capaç de caçar algun cranc de riu, ara sí que se’l cruspiria! Sense deixar cap rastre, cap petjada,... Si feia tal i com la mare li havia mostrat el confondrien amb un senglar o un teixó. Havia de ser llest!

El Molset era bo, no s’enfadava mai. Quan un senglar penetrava de nit als camps de blat de moro, ell girava cua i no competia mai amb talps ni talpons per veure qui endrapava primer les verdures més tendres dels horts. Però, era molt, molt lleig, feia de molt mal veure, caminava de quatre grapes tot i que també sabia posar-se dret. Era pelut i sempre brutejava, però com que no el veia mai ningú això no tenia cap mena d’importància.

Ara ja feia massa que estava tan sol, sort que amb l’arribada de les pluges i dels dies més llargs tornaria a gaudir de la companyia dels ocells, xivarri i cantarelles que omplien el bosc, les bèsties més petites sortirien de nou dels seus caus,... I és que el cor de molsa no estava fet només per la foscor, li agradava espiar una mica, només una mica,... Perquè tal i com ho havia après de la mare, millor estar sempre alerta, havia de ser invisible, si era massa imprudent els camperols atemorits li posarien problemes. Millor seguir essent una bèstia solitària i nocturna, com sempre.