Ben aviat vaig aprendre a protegir-me, de nits podia ser més vulnerable. M’estirava al llit sempre mirant cap a la finestra, d’esquena a la paret. Esperava la son emparada pel cant de les òlibes, un ‘xsxsxxxtt...’ sord que em confortava i em feia companyia cada nit. El castell fosc n’era refugi, aus enormes que hi feien niu fins que va arribar el turisme amb les seves llums brillants i aclaparadores. Somnis que em bressolaven amb els sorolls d’aquests caçadors nocturns.
I és que els infants del poble coneixíem molt bé la història dels Simiots. Els Simiots, uns peluts feréstecs que pertanyen al món de la llegenda, del mite, de la fantasia?
Es veu que a principis del segle XV, els termes de Batet, Begudà i Santa Pau eren envaïts per uns animals molt estranys i peluts, de la mida d’un gos gran.
Aquestes bèsties sortien de nit, vivien als boscos, s’enfilaven als arbres, esvalotaven el bestiar i plantaven cara a l’esporuguit pastor que els guardava. Hi ha qui diu que fins i tot eren capaços d’apropar-se a les masies, atacar els infants i devorar-los.
La Garrotxa no era l’única comarca afectada per aquesta terrible plaga, es veu que des de feia segles que els comarques del Vallespir i del Rosselló també n’eren víctimes. Va ser l’abat del monestir d’Arles qui va trobar la solució a tal terrorífic problema, va anar a Roma i va tornar amb les relíquies de Sant Abdó i Sant Senén, tan bon punt va arribar amb aquestes restes que els Simiots van desaparèixer com per art de màgia de les terres del nord.
En assabentar-se d’aquest miracle, els pagesos garrotxins van veure-ho clar, la solució al seu problema devia anar per aquí. I va ser quan desesperats i atemorits decidiren aixecar la petita capella dedicada als dos sants, coneguts per aquí com a Sant Nin i Sant Non. I va ser cura feta. Dels Simiots no se’n trobà mai més rastre.
Tot i així, i per si de cas, molts érem els petits que no volíem peluts dins el llit per dormir, no fos cas que quedés algun Simiot despistat i se’ns cruspís!
Bona nit.




cada dia s'apren alguna cosa....aquesta no la savia.
ResponEliminaNo l'havia sentit mai aquesta llegenda, però és bonica i suggerent, i ens mostra el que tots els contes fan, que sempre algú més poderós ens protegeix quan quedem a mercè de la foscor.
ResponEliminaBona nit, preciosa!
no en sabia res dels simiots...i espero no haver-ne de saber res més...jejeje Com a llegenda ja m'estar bé...
ResponEliminaFelicitats pel blog! té molt d'encant!
Jajajaja mira, un cop vaig conèixer un parell de bessons que es deien Nin i Non, suposo que aquests estaven vacunats...
ResponEliminaMolt bona!
ResponEliminaAra, jo crec que algun simiot es va escapar i corre fent massa maldat en aquest món. Tant de bo tinguéssim solucions tan fàcils com les que van aplicar ja fa segles.
garbi24, és una cosa bonica, cada dia saber una cosa nova, per petita que sigui.
ResponEliminazel,suposo que per aquestes contrades no és massa coneguda tot i que es tracta d'una llegenda mitjaval que podem trobar escrita en goigs ben antics. I sí, té característiques típiques dels contes de la vora del foc que diem per aquí...
Rachel, benvinguda i ben trobada! Torna sempre que vulguis, farem fora els simiots...
Molon labe, jo també en tinc algun d'aprop d'Adbó... Sort d'ells!
El porquet, si noi, ara ni aixecant catedrals ens en sortim!!! Els temps a dalt també han canviat!!!
excelente post
ResponEliminaAquest quadre tenebrós, mai hem deixa indiferent.
ResponEliminataio, moltes gràcies i benvingut!
ResponEliminaSònia, a mi també em fa 'repelús'... però, d'això es tracta!
Per la Garrotxa hi ha un munt de llegendes però aquesta no la coneixia.
ResponEliminaLa plantilla és molt xula però costa una mica carregar la pàgina (almenys a mi em costa)
Petons
Gaia, és possible, de vegades coneixem tan bé personatges aliens a la nostra cultura i mica en mica ens oblidem dels contes dels nostres avis. Salut!
ResponElimina