Som enmig d’uns dies negres i difícils, massa sovint esfereïdors. Per tot arreu on miro veig, sento o llegeixo notícies esperpèntiques, que costen d’assimilar...
Miro enrere i em veig de petita llegint contes amb mil il·lustracions del flors i de conills, dies innocents quan la vida es veu encara de color de rosa...
I aquest moments passats es troben a faltar.
ResponEliminaUna salutació
Ens calen espais amables per poder sobreviure, només amb la realitat és impossible.
ResponEliminaJo no me n'hagués volgut moure mai d'aquells paraïsos infantils. Els trobo molt a faltar. Per això una part de mi viu a l'inòpia.
ResponEliminaencara queden coses maques per fer i gaudir...cal buscar-les sense perdre l'esma. Valdrà la pena l'esforç
ResponEliminaSort n'hi ha que ens podem alimentar dels records bonics quan les coses del present no van gaire bé.
ResponEliminaa vegades va bé tornar a la infantesa, sobre tot dies com aquests
ResponEliminaTrist però és així, a vegades més val viure a la inòpia com diu la Noa
ResponEliminaUna abraçada
Si només ens quedéssim amb totes les desgràcies del món tampoc seríem objectius. Tot i ser aclaparadores, a més de les desgràcies també hi ha el món bonic i en el que tot funciona "de manera harmònica i agradable"; i aquest no és menys real ni important que l'altre.
ResponEliminaEls nostres petits ja tindran temps de trobar-se amb la crua realitat: facilitem-los un món fantàstic i meravellós mentre sigui possible. I fem-ho sense remordiments!!!
Penso que quan ho veiem tot de color negre,cal pensar que es passatger i ser conscients que en mica en mica el negre es transforma en gris i que hi ha dies de tots colors
ResponEliminapetons
esther
Amb aquest títol de post jo pensava que avui ens ensenyaria la patata.
ResponEliminaBona ;D
ResponElimina